El gos de les llàgrimes

Saramago no vol ser recordat per haver guanyat el premi Nobel que va rebre ja fa deu anys (entre molts d'altres). Ni per l'extensió i qualitat de la seva obra, que destaca en tots els gèneres (novel·la, poesia, teatre, viatges, memòries), ni pel seu compromís i coherència intel·lectual.

Saramago vol ser recordat per un personatge humil, discret, insospitat i secundari, que ocupa 5 línies i ni tan sols té un nom.

Ho diu la premsa d'avui des de Lisboa:

El Premio Nobel portugués de Literatura, José Saramago, desea ser recordado por una frase de su novela "Ensayo sobre la ceguera", cuando un perro bebe de las lágrimas de una mujer.
En una entrevista que publica hoy el diario "Público", Saramago manifiesta, por primera vez, que ese "es uno de los momentos más bellos de mi obra y me gustaría ser recordado como el escritor que creó el personaje del perro de las lágrimas".
"Lo digo por primera vez, si en el futuro alguien busca al escritor que dejó ese pasaje en su obra. Es el mensaje de la compasión, de la mujer que intenta salvar al grupo donde está su esposo y el perro se aproxima a un ser humano y, como no puede hacer más nada, bebe de sus lágrimas", agregó.

M'ha semblat una notícia esplèndida, digna d'un escriptor d'aquells que només es troben un cop cada segle.

Perquè l'Assaig sobre la ceguesa és un dels llibres que m'ha agradat més dels darrers anys, i un dels pocs que he llegit de Saramago d'una sola tirada, amb delit i sense dificultat.

Perquè cada dia que passa aprenem coses noves d'aquests éssers indispensables que són els escriptors. Si l'atzar els regala una vida ben llarga i uns periodistes oportuns, podem saber detalls que cap crític ni lector arribarien a imaginar.

He buscat el fragment i m'he emocionat, jo també, una altra vegada, en un diumenge emboirat de finals de primavera, amb la càrrega humana i literària del gos de les llàgrimes.

A la pàgina 268 de l'edició 13a. d'Alfaguara, hi trobem el gran protagonista.

En un escenari apocalíptic, símbol de la ceguesa col·lectiva que pateix la nostra societat, la dona del metge ha aconseguit trobar unes bosses amb aliments entre la ciutat devastada. Llavors, com un far enmig de la foscor, ens il·lumina aquest bellíssim fragment:

"Desesperada, se deja caer en un suelo sucísimo, empapado en cieno negro, y, vacía de fuerzas, de todas las fuerzas, rompe a llorar. Los perros la rodean, olfatean las bolsas, pero sin convicción, como si ya se les hubiera pasado la hora de comer, uno de ellos le lame la cara, tal vez desde pequeño esté habituado a enjugar llantos. La mujer le acaricia la cabeza, le pasa la mano por el lomo empapado, y el resto de las lágrimas las llora abrazada a él"

En el seminari de lectura crítica es va parlar dels personatges. Serà per això que m'hi fixo especialment?

El meu desig per la setmana que comença és que arribi aviat la segona sessió, que sigui igual d'interessant o més, i que en la vida real tothom tingui un punt on recolzar-se si li toca plorar.