A fora fa una nit d'argent molt clara
i jo arraulit vora del foc mesquí;
la lluna està vetllant com una mare
el llogarret, l'alzina, l'estany que s'adormí.
Prou sento com un desig amara
el meu cor, i em voldria deixondir,
i caminar sota la lluna clara,
pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.
Però m'estic a la vora del meu foc mesquí.
Marià Manent (1898-1988). Lluna de gener.
0 comentaris:
Publica un comentari