No és que parli amb els esperits!
C.E.L. són les inicials de la meva amiga que viu a la lluna.
Va començar a treballar en el mateix ofici que jo, abans que jo, a només 30 km. d'on treballava jo.
Amb molta més passió que jo. Amb més paciència. Amb més saviesa.
Jo he caigut i m'he aixecat, i ella segueix al seu lloc, mestressa de casa seva, en silenci i sense presumir de res. Sense queixar-se mai. I això que la vida l'ha sacsejada més fort que a mi.
Segueix amb el cap ben alt, sense criticar ni jutjar res ni ningú. Una persona extraordinària, jo no en conec cap més d'igual. Tan valenta. I tan sensible. I tan bona detectora de les cites més emocionants.
Els millors fragments, els autors descobriment, les novel·les més bones me les ha regalat sempre ella. La meva amiga llunàtica.
C llegeix uns 50 llibres cada any. Ficció: novel·la, poesia, àlbums infantils, còmics.
La lectura és el seu gran vici, és part de la seva vida, forma el seu cos i ànima.
Posem que aquesta malaltia la va adquirir amb 10 anys (encara que sospito que va ser abans). Per tant ja en fa 30 que la pateix, ergo: 1500 llibres se'ls ha cruspit tranquil·lament. Mentre treballava matí i tarda i criava els fills i portava la seva petita al conservatori de Girona i ajudava el fill amb els deures i feia llargues sobretaules amb família i amics i passejava el gos.
Alguns els ha rellegit dues i tres vegades. Però això no ho posaré als comptes. Cadascú que faci el que pugui amb les seves addiccions.
D'aquests, un 10 per cent (150) els ha compartit amb els seus clients, petits i grans, mes a mes, en els Grups de Lectura de la Biblioteca de Tossa de Mar, modestament i deliciosament liderat per ella mateixa i que va començar molt abans que totes les altres companyes de la província i del país. Això també en silenci.
I amb els títols que ella anonema "Long Sellers" (crec que robat d'en Jaume Cabré), ha creat la PRESTATGERIA d'HONOR que podeu consultar aquí i que va actualitzant sovint.
Molts alts càrrecs de les lletres inverteixen fortunes per recollir un cànon literari com aquest. Nosaltres tenim una perla a la vora del mar, en un lloc especial de la Costa Brava, que ens surt a preu de conserge d'escola i actua com una bomba de propagació del plaer de llegir.
No sé què més dir. M'hagués agradat fer un escrit més emotiu. Però ha sortit així. Què hi farem? Només puc estar agraïda a la vida per haver-me fet coincidir (en el temps i la geografia i les afinitats) amb aquest tros de dona.
I a Joan Manel Serrat per haver escrit les paraules que jo no sé trobar, i una mica adaptades, li dedico a ella:
En aquell petit cafè on no volen entrar ni la llum del carrer, ni la gent assenyada, vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà com la boira que neix al port, de matinada. Vas omplir de colors la tristor d'aquest món, de vermells de capvespre i de verds de Galícia. I el meu racó va ser el teu racó també. Ets molt jove i bonica. Vam començar llegint i et vaig anar seguint de mica en mica.
0 comentaris:
Publica un comentari