(http://www.immaginimie.blogspot.com/)
Text: Esther, col·leccionista de tristors
Són de totes formes i colors.
Accepten qualsevol verb o adjectiu.
Hi ha els dolors profunds o els que només fan pessigolles.
Tristeses que punxen, que roseguen, que taladren o et dobleguen.
Algunes fan run run sota les costelles, en algun lloc molt concret a prop del cor.
Altres es senten com un punyal al fetge, o a vegades com una cossa al cul.
N'hi ha que es traginen sempre en un etern fardell, i n'hi ha que van i vénen, variables com el vent.
Poden ser previsibles o atacar per sorpresa, i no s'ha inventat la vacuna ideal.
Conviuen amb nosaltres des de que el món és món, més o menys virulentes segons el "caldo" de cultiu.
Abraçar una mare a la porta de casa, amb la mateixa mirada i por de fa vint anys
Enlairar-se sobre les muntantyes de Capoterra i les salines de quadres rosats
Deixar la terra que t'estima fins l'asfíxia...
...aquesta és una pena antiga que pesa exactament les tones de tots els emigrants.
2 comentaris:
Esther, benvinguda.
Què emocionant el teu catàleg de tristeses! Hi estic totalment d'acord. La meva preferida, és la dolça tristesa. Aquella que sents tan profundament i d'una manera tan emotiva que també podries anomenar-la quieta alegria. Però, tens raó, n'hi ha tristeses i melanconies de tota mena...
Estic esperant el teu catàleg de nostàlgies, mourrinheta meva!
Publica un comentari