A l'atzar agraeixo

Mudances

2010-10-23T01:47:00.000-07:00

Em canvio de pis. Bloguerament parlant, és clar.

Si és veritat que la matèria no es crea ni es destrueix, només es transforma, a partir d'avui em trovareu entre LLIBRES i COMPANYIA.
Ja feia temps que A l'atzar agraeixo estava deshabitat, criant telaranyes.
De moment no el llogo ni el venc. És el meu patrimoni... I vosaltres que em llegíeu en formeu part.
Gràcies i a reveure!

Meritxell

2010-08-25T15:28:00.000-07:00

Un dia l'estiu s'acabarà.
T'en fa memòria sota el sol de la platja la transparència de la corba de les onades.
Quan de tant en tant l'estiu s'escampa fins on la vista abasta, tan fort, tan feridor, o llòbrec, de vegades il·luminador.

Per exemple, quan tu no hi ets i jo estic sola al món.

Marguerite Duras. Yann Andréa Steiner. Proa, 1993 p. 39

Catàleg de tristeses: la rentrée

2010-08-20T06:39:00.000-07:00

Foto: Stefano Puddu, col·leccionista d'albes
(http://www.immaginimie.blogspot.com/)

Text: Esther, col·leccionista de tristors

Són de totes formes i colors.
Accepten qualsevol verb o adjectiu.
Hi ha els dolors profunds o els que només fan pessigolles.
Tristeses que punxen, que roseguen, que taladren o et dobleguen.
Algunes fan run run sota les costelles, en algun lloc molt concret a prop del cor.
Altres es senten com un punyal al fetge, o a vegades com una cossa al cul.
N'hi ha que es traginen sempre en un etern fardell, i n'hi ha que van i vénen, variables com el vent.
Poden ser previsibles o atacar per sorpresa, i no s'ha inventat la vacuna ideal.
Conviuen amb nosaltres des de que el món és món, més o menys virulentes segons el "caldo" de cultiu.

Abraçar una mare a la porta de casa, amb la mateixa mirada i por de fa vint anys
Enlairar-se sobre les muntantyes de Capoterra i les salines de quadres rosats
Deixar la terra que t'estima fins l'asfíxia...

...aquesta és una pena antiga que pesa exactament les tones de tots els emigrants.

Agost

2010-08-07T01:11:00.000-07:00

Ja hi som.

Un mes que no s'acaba mai.
Un mai que dura més d'un mes.
Respirem fondo i posem-hi una mica de bona voluntat.

Poesia.

Avui començo vacances.

[Foto de Tiziana Cristiani, text de Pedro Salinas]

¡Sí, todo! , de Pedro Salinas

¡Sí, todo con exceso:

la luz, la vida, el mar!
Plural, todo plural,

luces, vidas y mares.

A subir, a ascender

de docenas a cientos,

de cientos a millar,

en una jubilosa

repetición sin fin,

de tu amor, unidad.

Tablas, plumas y máquinas,

todo a multiplicar,

caricia por caricia,

abrazo por volcán.

Hay que contar los números.

Que cuenten sin parar,

que se embriaguen contando,

y que no sepan ya

cuál de ellos será el último;

¡qué vivir sin final!

Que un gran tropel de ceros

asalte nuestras dichas

esbeltas, al pasar,

y las lleve a su cima.

Que se rompan las cifras,

sin poder calcular

ni el tiempo ni los besos.

Y al otro lado ya

de cómputos, de sinos,

entregarnos a ciegas

-¡exceso, qué penúltimo-!

a un gran fondo azaroso

que irresistiblemente

está cantándonos a gritos

fúlgidos de futuro:

«Eso no es nada, aún.

Buscaos bien, hay más.»

Saramago

2010-06-18T10:05:00.000-07:00

Una de les coses maques de morir-te és que tothom parla bé de tu.
El gran Saramago no necessita homenatges.
El 15 de juny de 2008 (ja fa 2 anys, quan encara mimava aquest blog!) jo vaig escriure això.
I posteriorment vaig llegir Les intermitències de la mort, que deixa ben clars els altres avantatges de morir-se.
Obrigada por suas lições, o professor!

Escric una carta al CEL

2010-06-11T11:47:00.001-07:00

No és que parli amb els esperits!

C.E.L. són les inicials de la meva amiga que viu a la lluna.
Va començar a treballar en el mateix ofici que jo, abans que jo, a només 30 km. d'on treballava jo.
Amb molta més passió que jo. Amb més paciència. Amb més saviesa.

Jo he caigut i m'he aixecat, i ella segueix al seu lloc, mestressa de casa seva, en silenci i sense presumir de res. Sense queixar-se mai. I això que la vida l'ha sacsejada més fort que a mi.
Segueix amb el cap ben alt, sense criticar ni jutjar res ni ningú. Una persona extraordinària, jo no en conec cap més d'igual. Tan valenta. I tan sensible. I tan bona detectora de les cites més emocionants.
Els millors fragments, els autors descobriment, les novel·les més bones me les ha regalat sempre ella. La meva amiga llunàtica.

C llegeix uns 50 llibres cada any. Ficció: novel·la, poesia, àlbums infantils, còmics.
La lectura és el seu gran vici, és part de la seva vida, forma el seu cos i ànima.
Posem que aquesta malaltia la va adquirir amb 10 anys (encara que sospito que va ser abans). Per tant ja en fa 30 que la pateix, ergo: 1500 llibres se'ls ha cruspit tranquil·lament. Mentre treballava matí i tarda i criava els fills i portava la seva petita al conservatori de Girona i ajudava el fill amb els deures i feia llargues sobretaules amb família i amics i passejava el gos.

Alguns els ha rellegit dues i tres vegades. Però això no ho posaré als comptes. Cadascú que faci el que pugui amb les seves addiccions.
D'aquests, un 10 per cent (150) els ha compartit amb els seus clients, petits i grans, mes a mes, en els Grups de Lectura de la Biblioteca de Tossa de Mar, modestament i deliciosament liderat per ella mateixa i que va començar molt abans que totes les altres companyes de la província i del país. Això també en silenci.
I amb els títols que ella anonema "Long Sellers" (crec que robat d'en Jaume Cabré), ha creat la PRESTATGERIA d'HONOR que podeu consultar aquí i que va actualitzant sovint.
Molts alts càrrecs de les lletres inverteixen fortunes per recollir un cànon literari com aquest. Nosaltres tenim una perla a la vora del mar, en un lloc especial de la Costa Brava, que ens surt a preu de conserge d'escola i actua com una bomba de propagació del plaer de llegir.

No sé què més dir. M'hagués agradat fer un escrit més emotiu. Però ha sortit així. Què hi farem? Només puc estar agraïda a la vida per haver-me fet coincidir (en el temps i la geografia i les afinitats) amb aquest tros de dona.
I a Joan Manel Serrat per haver escrit les paraules que jo no sé trobar, i una mica adaptades, li dedico a ella:

En aquell petit cafè on no volen entrar ni la llum del carrer, ni la gent assenyada, vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà com la boira que neix al port, de matinada. Vas omplir de colors la tristor d'aquest món, de vermells de capvespre i de verds de Galícia. I el meu racó va ser el teu racó també. Ets molt jove i bonica. Vam començar llegint i et vaig anar seguint de mica en mica.

Vivint a la lluna

2010-06-09T07:46:00.000-07:00

Tinc una amiga que viu a la lluna, i avui ha comunicat oficialment el seu nou domicili.

Aneu a visitar-la!

La trobareu aquí i aquí.

Si us fa mandra clicar, aquesta és la drecera:

“Les biblioteques estan fora del món real, al capdavall. Són llocs aïllats, santuaris de pensament pur. D’aquesta manera, podré continuar vivint a la lluna la resta de la meva vida…"
(Paul Auster, El palau de la lluna)

M'he emocionat tant amb aquest doble descobriment que he decidit decicar el proper post a la meva amiga llunàtica. Ep! En el bon sentit de la paraula...

Saló del Còmic Barcelona 2010

2010-05-09T05:33:00.001-07:00

"Hugo Pratt converteix en matèria narrativa i aventurera la nostàlgia mateixa de la literatura, i la nostra"

(Umberto Eco)

Sant Jordi? Semi!

2010-04-22T10:29:00.000-07:00

No vull de cap manera que Sant Jordi sigui festiu a Catalunya, com estan reivindicant alguns.

Seria un pont de pas entre la Pasqua i l'1 de maig.

Algú es manifesta pel treball el Dia dels Treballadors? O pel país l'11 de setembre?

No ens enganyem. Un festiu entre setmana és un dia més per fer matinada (que al meu poble significa aixecar-se tard del llit). O per un viatget express, qui s'ho pugui permetre.

Sant Jordi és el meu dia preferit del'any. Que no me'l toquin!

Quan cau en diumenge perd tota la gràcia.

Jo també reivindico:

Que les biblioteques es vesteixin de festa

Que les llibreries treguin el ventre de pena

Que als escriptors els hi agafi rampa a la mà

Que els nens i nenes s'atipin de dracs i princeses a l'escola

Que els treballadors rebem una rosa a la feina del nostre cap

Que els treballadors -després de rebre una rosa a la feina del nostre cap- fem la pausa de l'esmorzar una mica més llarga per poder xafardejar una paradeta de llibres.

Que tornem feliços a casa a explicar contes als fills i a celebrar en família el nostre dia dels enamorats català.

Reivindico que sigui semi-festiu. Com la tarda d'anar a esperar els reis, o el Dijous Sant, o el primer dia de la Festa Major, quan es llegeix el pregó i encara no ho sembla.

De fet, és així. Com m'agrada a mi. I no en sabria dir res més. Canto i sempre em sabré malalta d'amor pel meu país... i pels llibres i pels dies que el cor batega més de pressa del compte.

Manual d'instruccions

2010-03-03T23:59:00.000-08:00

La profe de català m'ha aconsellat un llibre.
Autor foraster. Aquesta noia en literatura és més flexible que en llengua.

Inevitablement, em vénen ganes de llegir-lo.
Inevitablement, desconfio.

Passos a seguir:

1) Aconseguir-lo.

Surto de classe, em tiro a la biblioteca, just al davant, que m'espera amb la boca oberta com un badall. La més soporífera de la província.
Busco al catàleg com si fos un "salvavides", el tenen, me l'emporto. Ja és meu.

Alternatives al punt 1:
1.1) Comprar-lo (és recent). Això beneficia l'autor
1.2) Demanar-lo a un amic, familiar, o a la profe mateixa. Això no beneficia ningú, entre altres coses perquè normalment ens descuidem de tornar-lo.
1.3) Robar-lo. Que aixequi la mà qui no hagi robat mai cap llibre!

2) Contacte físic.

2.1) Fullejar el llibre. Solapes, contraportada, primera frase, última frase, frase del mig, foto i biografia de l'autor. Tacte de la portada i del paper. Folre curiós, a la BPG. Fundes Colibrí.

2.2) Ensumar-lo (NOTA: si el llibre no és nou, suprimiu el punt 2.2.)

3) Despullar-se

de qualsevol prejudici.

Per exemple:
No m'agraden els autors anglosaxons
D'aquesta editorial encara no he trobat res que coincideixi amb els meus gustos
Quina portada tan "ianqui"
La traducció deu seu nefasta
etc.

4) Desconnectar

del món que em crida a fora.

Oblidar la muntanya de roba per planxar, la nevera buida, el dinar per fer, les cartes per escriure, els encàrrecs pendents, els deures de català, el rellotge que corre...

Oblidar que són quasi les 10 i encara vaig en pijama, i a les 3 he d'estar a la feina i em separen 40 km., però abans he d'omplir el dipòsit i deixar el cotxe al taller...

Posar-se còmodes. Recomano les primeres pàgines de "Si una nit d'hivern un viatger" del mestre Calvino. No aconsegueixo trobar-lo. A qui el dec haver deixat? Defineix perfectament el moment màgic d'obrir el llibre sense que res més ens destorbi. Tot un luxe!

5) Llegir i llegir i llegir i llegir i llegir i llegir. 358 pàgines, suposant que faci una sola lectura.

i 6) Inicio > Apagar equipo > Tancar l'ordinador

Pluf !

Collita pròpia

2010-02-13T00:24:00.000-08:00

Dissabte a casa.
Silenci absolut.
TV apagada i el Facebook ni recordo que existeixi.
Els llibres, pacients, en una pila. En desordre.

Desordre absolut, a casa, en silenci.
Dissabte a primera hora. Moment perfecte per escriure.

Escriuré a la Marta. A les meves "estimades Martes". Una perquè em va fer un comentari animant-me, com sempre. L'altra perquè és la meva filla gran i demà fa 16 anys que ens estimem. Mentida... 16 anys i 9 mesos? 16 anys i tota la meva vida!
També escriuré per la Sanne, lluitant contínuament sense reclamar gaire. Lluny i a prop, la meva amiga.
Els pensaments d'avui també són per l'Albert, que té la ciutat una mica revolucionada i segurament es disfressa o xuta la pilota, o llegeix per distreure's. L'Albert que escriu poemes d'amor a la seva dona i entén coses de mi que ningú més no sap, sense haver de parlar-ne, com només fan els bessons.
I la Carmen que encara em deu una classificació de les nostàlgies Potser algun dia l'escriurem juntes, la nostra CDU particular.

Dissabte especial. Amb aquest cel tan quiet. La notícia és la neu. Als que som de Camprodon ens fa molt riure que la neu al febrer sigui notícia. Vaig parlar amb la mare per telèfon (20 sota zero a Ulldeter) i em va dir que de fred encara no n'ha fet gaire.
Però ha nevat a Cagliari, i els meus amics de 50 anys han xalat com criatures. Això de xalar ho diuen a Tarragona. La meva mare és de Tarragona i no es queixa del fred del Pirineu.
I ha emblanquinat Roma, i la Marieta, puntual, ho ha notificat a aquesta banda d'aquí.
Doncs també escric per a ells, per la mare i la Maria i els calleritans.

Per la Cristina, que porta vida nova. Va, mainada, feu tots un pensament, que algú ens haurà de pagar la jubilació!
I pels que demà sortiran a la rua amb tirants i sandàlies (Brrrrrr...!) i pel meu home que ha sortit del fons del pou.
Per a ell, banda sonora: Raimon "Si un dia véns, si un dia tornes, deixaré els llibres per abraçar-te!"
I per a tots: la cita del dia: Pavese (mireu la foto de la seva terra).

4 de mayo

Es bonito escribir porque reúne dos alegrías: hablar solo y hablarle a una multitud.
Si consiguieses escribir sin una sola tachadura, sin un retroceso, sin un retoque, ¿le cogerías todavía gusto? Lo bonito es pulirte y prepararte con toda calma para ser un cristal.

El oficio de vivir. p. 321

Tam tam

2010-02-06T01:25:00.000-08:00

No escriuré res de collita pròpia. Estic d'un gandul "subido", com els óssos a l'hivern.
Em limito a cridar fort que l'editorial Moll és la crème de la crème dels PPCC, i que l'Stefano Benni és un dels meus ídols.

Stefano Benni (www.stefanobenni.it) presentarà la traducció al català de la seva novel·la Elianto el dia 17 de febrer a les 19.30 a l'Espai Mallorca (C/ Carme,55 - Barcelona).

El dia 17 i el dia 18 de febrer, al mateix Espai Mallorca, estarà a la vostra disposició si voleu aprofitar aquesta ocasió única d'entrevistar-lo.

Stefano Benni
Novel·lista, dramaturg i columnista dels diaris més importants d'Itàlia, Stefano Benni s'ha convertit en una de les veus més respectades al seu país. La coherència estilística i ideològica de la seva obra narrativa --que ja ha estat traduïda a quinze llengües-- l'han convertit en un autor de culte per a les noves generacions italianes. Entre les seves obres cal destacar el recull de contes El bar sota la mar i les novel·les Margherita Dolcevita i Elianto.

Elianto
Un gran ordinador controla una societat que en el fons és totalitària, encara que sobre el paper sigui democràtica. La gent ha de votar cada dia en una enquesta televisiva i els tallen llum, gas i telèfon si el seu vot no coincideix amb el de la majoria. Els que manen mantenen alt el nivell de la por de la gent emetent notícies inquietants o tranquil·litzadores segons les necessitats, i el mesuren mijançant uns implants que van inserir d'amagat a les dents d'algunes persones. Mentrestant, uns nois intrèpids viatgen pels diversos mons de l'univers cercant els ingredients d'una poció per guarir el seu amic Elianto, l'únic capaç d'alliberar aquesta societat segrestada. I dos grups més es desplacen arreu al mateix temps: tres dimonis que malden per tornar als homes el lliure albir i la capacitat d'experimentar temptacions, i un guerrer monjo amb dos ioguis miniaturitzats, a la recerca desesperada del guerrer més fort de l'univers. Salvador Company i Anna Torcal ens ofereixen un nou tast de la trepidant escriptura de l'italià Stefano Benni, Il lupo. Després de la bona acollida d' El bar sota la mar (Raixa, 166) i Margherita Dolcevita (Raixa,174) Elianto ens retorna l'estil crític, lúcid i incisiu d'aquest malabarista del llenguatge, amanit amb un humor esmolat, sovint sarcàstic, que resulta inconfusible. Elianto és una novel·la de ciència-ficció apta per a tots els públics: la imaginació visionaria d' Il lupo atraurà els lectors més joves, que n'esdevindran entusiastes, alhora que la crítica social que s'hi amaga mereixerà la solidaritat còmplice dels adults. Un text bennià de cap a peus que aplega el compromís d'un George Orwell, el gust per l'aventura d'un Michael Ende i el to gamberro d'un Kurt Vonnegut.

PER CONCERTAR ENTREVISTES:

Lluís Pérez-Carrasco
Dep. de Coordinació i Promoció
lluis@editorialmoll.cat
Tel 971724176
Fax 971726252
Apartat de Correus 142
07011 PALMA (Mallorca)

Bons propòsits pel nou any (2)

2010-01-02T10:49:00.000-08:00

Aconseguir fer la llista de TOTS els llibres que llegeixo.

Sense manies. No només els que m'han agradat, o els que de cop recordo, o els que no em fa mandra escanejar la portada.

Jo, que col·lecciono les coses de dues en dues (dues filles, dues cases, dos cotxes, dues carreres, dos països... dos homes no, que no és políticament correcte), que compro els productes "repes" al súper (dos bricks de llet, dos pots de tomàquet, dos paquets de 12 llaunes de cervesa!), molt sovint llegeixo els llibres per parelles. Una mena de literatura comparada. Un costum que només ens podem permetre o la gent molt rica (que no és el cas) o els que ens alimentem a les biblioteques públiques.

Per exemple, vaig llegir d'una tirada "L'últim amic" de Ben Jalloun i "L'última trobada" de Sandor Marai. Fa massa temps per poder fer comparacions i comentaris.

I he començat l'any (2 dies = 2 llibres) amb "La platja" de Pavese i "A la platja de Chesil", d'Ian McEwan. Ben interessants, tos dos. Ben diferents, és clar. Però és que m'agrada jugar amb els títols. I ara no us espereu que els expliqui o els comenti, perquè no em ve de gust. Que me'n vaig lluny de l'ordinador per poder llegir "Dissabte", d'en McEwan. Ja us dóna una pista de quin m'ha agradat més, no?

Petons duplicats per tothom. Bon any!

Bons propòsits pel nou any (1)

2009-12-31T00:32:00.000-08:00

Primer propòsit: NO EM VULL SALVAR.

No te salves, de Mario Benedetti (1920 - 2009)

No te quedes inmóvil

al borde del camino

no congeles el júbilo

no quieras con desgana

no te salves ahora

ni nunca no te salves

no te llenes de calma

no reserves del mundo

sólo un rincón tranquilo

no dejes caer los párpados

pesados como juicios

no te quedes sin labios

no te duermas sin sueño

no te pienses sin sangre

no te juzgues sin tiempo

pero si pese a todo

no puedes evitarlo

y congelas el júbilo

y quieres con desgana

y te salvas ahora

y te llenas de calma

y reservas del mundo

sólo un rincón tranquilo

y dejas caer los párpados

pesados como juicios

y te secas sin labios

y te duermes sin sueño

y te piensas sin sangre

y te juzgas sin tiempo

y te quedas inmóvil

al borde del camino

y te salvas

entonces

NO TE QUEDES CONMIGO.

2009-12-23T10:32:00.000-08:00

Bones festes a tothom. Com l'any passat, us recordo que els reis no porten llibres si no ho poseu a la carta amb lletres ben grosses!

Últimament faig vaga d'escriure... però llegiré molt.

El meu lema:

Moderació amb el menjar i els regals, però no amb les lectures.

Tinc una llista infinita per les vacances.

A veure si torno inspirada i poso algun comentari interessant al blog...

Que vagi molt bé, que passi tot de pressa, i fins el 2010. Petons i abraçades.

Escalforeta

2009-12-19T10:19:00.001-08:00

A fora fa una nit d'argent molt clara

i jo arraulit vora del foc mesquí;

la lluna està vetllant com una mare

el llogarret, l'alzina, l'estany que s'adormí.

Prou sento com un desig amara

el meu cor, i em voldria deixondir,

i caminar sota la lluna clara,

pels senderons on brilla, gebrat, el romaní.

Però m'estic a la vora del meu foc mesquí.

Marià Manent (1898-1988). Lluna de gener.

Ponts de la Puríssima

2009-12-07T00:35:00.000-08:00

Procedència de la foto i la notícia: Diari de Girona, 7/12/09

Els gironins de sota el pont:
almenys una desena de persones dormen i viuen com poden al costat de riu Ter.

I els parisencs, i els romans, i els londinencs, i els madrilenys, i els lisboetes...
Que dormen i viuen com poden al costat del Sena i del Tevere i del Tàmesis, i del Tajo. (Quin riu passa per Madrid? El Manzanares?)

En aquest pont hi ha qui es queixa de la crisi i es conforma amb anar a les pistes d'esquí a propet de casa amb el "bocata", perquè aquest any no pot anar a New York o a Sharm El Sheik.

I jo em queixo perquè estic tancada a casa, amb la meva calefacció i amb la nevera plena i connexió a Internet. No nem pa' bé!

Tardor

2009-11-12T09:23:00.000-08:00

nada me gusta más que quedarme en mi casa en zapatillas y con un libro en la mano, sintiendo el tiempo como propiedad particular.

Luis García Montero.

Salamanca.

16 º Certamen fotográfico. "El placer de leer"

Puedo escribir los versos más tristes esta noche

2009-11-08T00:40:00.000-08:00

Ja en fem 82!

Cal bufar sense alè, somriure sense joia, ensabonar els records i esbandir l'enyorança.

Sense tu. Dues paraules que hauria d'estar prohibit posar-les de costat.

Novembre

2009-11-06T11:27:00.001-08:00

Novembre

Sull'undicesimo vagone

c'é un buon odore di castagne

paesi grigi, grige campagne,

già rassegnate al primo nebbione,

e buoni libri da leggere a sera

dopo aver spento la televisione

Fragment del poema :

È in arrivo un treno carico di..., del MESTRE Gianni Rodari.

Per un amic

2009-10-26T11:32:00.000-07:00

... què es pot arribar a fer?

En Philip Marlowe, detectiu privat, es deixa apallissar i amenaçar i tancar a la presó.

El fragment més commovedor és quan pren cafè amb el record d'un amic que ja no hi és:

"...Me'n vaig anar a la cuina a fer-me un cafè. Vaig fer el que m'havia demanat, sentimental o no. Vaig servir dues tasses i vaig posar un raig de whisky a la seva, la vaig posar al cantó de la taula en què s'havia assegut el matí que l'havia acompanyat a l'avió. Vaig encendre un cigarret per a ell i el vaig posar en un cendrer al costat de la tassa. Vaig mirar com pujava el vapor del cafè i la fina columna de fum del cigarret. A fora, en un arbust un ocell feia remor, parlant amb ell mateix amb petits piulets, amb un ocasional i breu bategar d'ales.
Llavors el cafè va deixar de fer vapor i el cigarret va deixar de treure fum i només era una punta apagada a la vora del cendrer. El vaig llençar a les escombraries de sota la pica. Vaig llençar el cafè, vaig rentar la tassa i la vaig desar."

Homenatge a l'amistat. A l'enyor. I al cafè. I al tabac. O potser el cigarret només és una manera de mesurar els minuts?.

Jo faria exactament tot el ritual... però sense llençar el cafè per la pica. I sense fum.

Els temps canvien, vell Raymond Chandler. Però tu aguantes bé el pas dels anys.

De: El llarg adéu. Edicions 62. Col·lecció La Cua de palla. Capítol 12. Pàgina 75.

Trens

2009-10-24T07:18:00.001-07:00

Resum de la setmana:

5 dies laborables. 20 trens. 850 km. 20 hores invertides en viatges.
Corredisses a Sants per canviar de via en dos minuts.

No he fet un tros del Camí de Santiago (ja m'agradaria).

He anat cada dia de Blanes a l'Hospitalet de Llobregat.
De casa a "estudi".

Afegim a l'inventari:

3 sortides de sol espectaculars sobre les platges del Maresme. Un parell de fars. Dotzenes de surferos negres com pingüins. Tres músics de tango joves, alegres i guapos. Un cantautor solitari. Unes quantes llàgrimes amb els seus "Ara que tinc 20 anys" i "Que tingueu sort" amb accent de l'Uruguai. Un estol de revisors i segurates molt desagradables. Un vagó de jubilats canaris d'excursió (plátanos y papas arrugás, mi niña, y arroz con leche de cabra). Un temporal de pluja i llevantada.
Només 236 pàgines de El llarg adéu de Raymond Chandler.
Ja no queden detectius com en Marlowe.
Però els trens sempre seran el meu transport predilecte.

La il·lustració de l'estació de Montparnasse de París l'he escanejada de: La invenció d'Hugo Cabret, de Brian Selznick.

Tens Feisbuc?

2009-10-20T12:28:00.000-07:00

Jo hi faig experiments, des de fa cosa d'un parell de mesos.

42 amics. Pocs, però bons.

És una eina que no m'acaba de fer el pes.

Que vagi lent, passi.

Que permeti descaradament escriure fatal, i comunicar al món coses tan profundes com: Tinc gana, m'avorreixo, comença a ploure... passi.

Que hi hagi un límit de capacitat dels textos, fins i tot em va bé. M'obliga a resumir-me.

Que estigui matant formes més artístiques de comunicació, com eren els blogs...psè. Què hi farem? Evolució natural de l'espècies. Modes.

Però que d'aquests 42 amics, 5 dels quals són bibliotecaris i 6 escriptors, només obtingui 3 respostes quan demano una cosa tan fàcil com:

"Quin llibre m'aconselles pel tren?"

això no és admissible.

Crec que a la gent li fa por parlar-me de llibres, igual que ningú s'atreveix a convidar-nos a sopar perquè el meu home és molt bon cuiner.
Però ell és feliç amb un pa amb tomàquet, i jo amb un best seller, si cal.
Oberts a tot, fins i tot al feisbuc.

Per cert, 4 amigues del feisbuc són seguidores d'aquest blog, i els consells són tots boníssims.
Lo cortés no quita lo valiente.

L'ofici de viure

2009-10-09T10:10:00.000-07:00

La literatura és una defensa contra les ofenses de la vida

(Cesare Pavese)

Frase genial, recuperada gràcies a una dona genial que cada cop que parla de llibres en el seu blog aconsegueix el difícil rècord d'emocionar-me.

Amb l'excusa casolana de desmuntar una llibreria d'Ikea, dimecres passat ens va regalar aquesta preciositat d'escrit anomenat Fílies, sobre els seus records literaris.
Un repàs vital, com diu ella. Igual que mirar un àlbum de fotos al cap dels anys, com dic jo.
Llegiu-lo, va. No perdeu més temps. Sobren comentaris.

Gràcies, Marieta. Gràcies, Cesare. Gràcies, estimats llibres.

Sense sang

2009-09-12T11:36:00.001-07:00

Què és allò que dura un parell d'hores però deixa empremta per sempre?

Un espectacle?

Un dinar de luxe?

Un "ligue" d'estiu?

Una bona pel·li?

Fred, fred...
El millor de les meves vacances, fugaç però gustosíssim, ha estat sens dubte aquesta petita joia que em va aconsellar un amic. Gràcies a ell estic descobrint un monstre de l'escriptura que es diu Alessando Baricco.

Seda va ser un merescut best seller en el seu moment. Una autèntica preciositat. Tothom el coneix, no fan falta comentaris.

Vaig desconfiar dels altres títols. Sense motius, seguint un instint estúpid que tot sovint falla.

Sospitava que em donarien una decepció com la Chevalier posterior a La noia de la perla, en Cercas després dels seus Soldados..., en Falcones fora de l'Església del Mar o qualsevol Eco que no sigui El Nom de la rosa.

Per consell d'un altre amic, l'hivern passat vaig admirar la faceta d'assagista de Baricco amb Los bárbaros: ensayo sobre la mutación. Però creia que com a novel·lista ja no em tornaria a fer sentir mai més el mateix.

I per sort m'equivocava. En una llibreria de Cagliari vaig invertir els millors 6 euros de tot el mes d'agost a canvi d'aquestes 83 pàgines delicioses, condensades, addictives i impecables que passen dels ulls a l'estómac per quedar-se en algun punt indefinit del cor. Un bombó amb sorpresa a dintre, forta com un licor i al mateix temps rodoneta i cruixent com una avellana de Ferrero Rocher.

Si tu fossis l'única supervivent d'una matança i al cap de molts anys trobessis el culpable... escolliries la venjança? O potser tot el contrari?

Pots apedaçar un passat traumàtic sense sang?

"Llavors va pensar que, per molt incomprensible que sigui la vida, probablement l'atravessem amb l'únic desig de retornar a l'infern que ens ha generat, i viure-hi al costat de qui, una vegada, ens va salvar d'aquell infern"

Trepidant com un còmic de l'Oeste i alhora delicat com un escenari de la Carson McCullers. M'ha recordat La balada del cafè trist, però amb ingredients d'intriga molt més inesperats. Ideal per a un club de lectura sucós i ...sense mandra.

Llegiu-lo, llegiu-lo! Benvinguts a l'Univers Baricco.
Continuarà!

Cagliari: dedicat a l'Imma

2009-09-07T08:11:00.000-07:00

L'Imma em demana en un comentari que parli de Cagliari.

La capital de Sardenya.

Una ciutat que t'enamora sense remei.

Copio un fragment de la Milena Agus: Mal de pedres. Editat en català per Empúries, pàgina 55.

La protagonista fa un viatge a Milà, decidida a quedar-s'hi a viure si troba l'home que estima. I fa inventari de les coses que enyorarà de Cagliari.

"Si l'àvia hagués trobat el Supervivent s'hauria escapat amb ell, tal com era, emportant-se tan sols el que duia al damunt, l'abric nou, els cabells recollits a la gorra de llana, la bossa i les sabates comprades expressament per ser elegant si l'hagués trobat.

Llàstima pel papa i per l'avi, se'ls estimava moltíssim i els hauria trobat molt a faltar, però què hi farem. (...) Llàstima per Càller, pels carrerons estrets i foscos de Castello que de sobte s'obrien a un mar de llum, llàstima per les flors que havia plantat i que inundarien de colors la terrassa del carrer Manno, llàstima per la roba estesa al vent de mestral. Llàstima per la platja del Poetto, llarg desert de dunes blanques per sobre de l'aigua límpida que caminaves i caminaves i no es feia mai fonda, i els bancs de peixos et nedaven entremig de les cames. Llàstima pels estius a la caseta de platja de ratlles blanques i blau cel, pels plats de malloreddus amb sofregit de tomàquet i botifarra després del bany, llàstima pel seu poble, amb l'olor de les xemeneies, dels porquets i dels xais i d'encens a dins de l'església quan anaven a visitar les germanes durant les festes."

Exactament les mateixes coses que jo enyoro des de fa dues dècades (excepte el pare i l'avi i les germanes).

Els mateixos motius pels que hi viatjo cada any, i no me'n canso mai. I ja estic de tornada, un altre cop.

He posat una foto per contestar també a l'amic SM, que vegi si estic feliç i morena.

I a veure si la meva col·laboradora Carmen em fa el llista que m'ha promès de classificació de les nostàlgies. La nostra LCN particular. Nosaltres que som expertes de l'enyorament i professionals de les classificacions.

Viatge a Itàlia

2009-08-27T00:35:00.000-07:00

Vacancetes a Sardenya.
Només fa 21 anys que vaig allà.
Ja la començo a conèixer, la meva illa estimada.
A la maleta no hi pot faltar:
- Banyador
- Crema del sol protecció 50
- 1 vestit de mudar per anar al casament del primer dels meus 25 nebots
- 1 llibre en català per fer dictats a la meva filla (tornarà sense obrir, ja ho sé)
- Moltes idees per comprar llibres en italià a Cagliari (en trobaré la meitat, ja ho sé)
...alguna cosa més?
No. Ja ho tinc tot. Ni ordinador, ni mòbil, ni agenda ni despertador.
Fins aviat, que vagi bé!

Blues de finals d'agost

2009-08-26T12:37:00.001-07:00

Ara és el temps
que torna poc a poc
aquell silenci greu
de les muntanyes.

Ventura Gassol, Elegia tardoral

Premis

2009-08-15T02:29:00.001-07:00

Mai he tingut grans ambicions.
Potser perquè els premis que em pot donar la vida ja els he rebut sobradament. I no m'extendré amb detalls cursis, que tots imagineu a què em refereixo.

Aquest premi simbòlic m'acaba d'arribar com un regal des de la xarxa, GRÀCIES A EN PEP i el passo amb molta estimació a:

1) Sandra, per la seva constància en una amistat de més de 20 anys, malgrat la distància i les nostres immenses diferències i els meus abandonaments.

2) Cristina, per una sensibilitat extraordinària que es porta molt d'amagat, i no és gens creguda.

3) Marta, una bomba humana que amb prou feines he començat a conèixer.

4) Albert, sense comentaris, perquè és un noi potent de poques paraules.

5) Marieta, que comparteix amb mi l'amor per un país (o dos, o tres), i és l'única que no conec personalment, però tot arribarà...

Buon ferragosto, a tota la gent que estimo, d'aquí o d'allà, amb bloc o sense. Petons d'agost.

Ahir

2009-08-14T11:13:00.001-07:00

Aquesta novel·la, Ahir, la qualifico amb 3 A, que en alguns països equival a l'excel·lent:

Autobiogràfica
Arrodonida
Aconsellable

M'ha agradat molt més que la trilogia de Claus i Lucas, que vaig comentar fa temps.

Com l'autora, el protagonista ha hagut d'emigrar del seu país (potser Hongria) per anar a treballar en una fàbrica de rellotges (potser Suïssa).
La tristesa i monotonia que desborda cada pàgina m'han recordat una de les meves pel·lis preferides: La vida secreta de las palabras.
M'impressiona la relació persones-indústries, és un món que desconec totalment.
El record que jo tinc d'una fàbrica és l'olor de les galetes Birba en un aire sec d'hivern, amb bosses de trossos pels treballadors de tota la vida.
Per això quan llegeixo coses així se'm trenca el cor: Nens a la guarderia i emigrants enyorats que no entenen l'idioma i somnien tornar al seu país mentre fan la mateixa rutina cada dia.

Per Sandor, l'únic consol és escriure, fins que apareix l'obsessió per una dona.

La part més bonica del llibre és la història d'amor entre Sandor i Line, explicada amb la cruesa poètica típica de la Kristof.

Un tastet que resumeix tot el contingut de l'obra (menys els fragments cruels de sang i fetge, que tampoc poden faltar en aquesta autora):

Fa bo. A migdia, dinem, després passegem pel parc. Ens asseiem en un banc. No hi ha ningú a la vora, no parlem. Davant nostre, l'edifici monstruós de la fàbrica. Més lluny, un paisatge magnífic com només es troben als prospectes turístics.
Poso la mà sobre la de la Line. Ella no l'enretira. En veu baixa, recito un dels poemes que li he escrit, en la nostra llengua materna (...)
Hem de tornar a la feina. Les nostres mans se separen. I penso que no podré viure més sense la mà de la Line dins la meva.
p. 112-113 de l'edició catalana

Llibres per les vacances

2009-08-08T01:18:00.000-07:00

Classificats magistralment per l'Albert, com podeu veure al seu blog "Funestament desmemoriat", si cliqueu aquí.
Aquest noi arribarà lluny! (aquest any fins al sud de França, crec que em va dir).
Quins llibres posarà a la maleta, per fer el camí de l'exili?

Gràcies, Albert.

Ara el pròxim pas seria atrevir-nos

1) a escriure la paraula MERDA, amb totes les lletres, com els maleducats i els nens petits
2) a posar algun exemple sota cada categoria.

Tallo i enganxo el text de l'Albert, per si a algú li fa mandra clicar l'enllaç.
Ja se sap que l'estiu... mínim esforç. No?

A veure qui s'anima a proposar algun títol!

De tant en tant, quan la literatura deixa de ser literatura, un home entra en una llibreria qualsevol.

L'home busca un llibre, alguna lectura per l'estiu, però no sap ben bé què llegir.

A la llibreria hi troba:

- Llibres de llarg recorregut (pesats, gruixuts, lents,...), ideals per a viatges en tren, vaixell o avió.

- Llibres per anar fent parades (dels que no cal recordar on hem deixat la història), ideals per a viatges en metro o amb escales arreu del món.

- Llibres d'aigua (volem dir aigualits), ideals per anar a la platja o a la piscina.

- Llibres de merd..., ideals per anar a l'excusat i llegir tranquil·lament.

Quan l'home pregunta el preu d'algun exemplar, el llibreter li confessa, a mitja veu, que els ven a pes. Que es pot quedar l'exemplar de butxaca, més lleuger gràcies a la lletra minúscula que conté.

Si l'home vol llegir no té excusa... així doncs... deixem que triï la millor opció.

Bones vacances i bona lectura.
ALBERT CAROL BRUGUERA

Camprodon

2009-08-07T05:42:00.000-07:00

Podeu arrencar l'home de la terra, però no podeu arrencar la terra del cor dels homes.

John Dos Passos

Vacances i traïcions

2009-07-29T01:25:00.000-07:00

D’acord amb la meva experiència, no hi ha cap propòsit millor per a les vacances que no llegir ni una sola ratlla, i després, res de més bonic que esperar el moment oportú per trair aquest bon propòsit amb un llibre bell de debó.

Hermann Hesse. Lectures per a minuts. Angle editorial, 2007 p. 80

Viatges al voltant del món

2009-07-27T12:10:00.000-07:00

Un dels fragments memorables entre tants d'altres del llibre:

CABRÉ, Jaume. La matèria de l’esperit. Proa, 2005 p. 114

Per consol dels que no viatgem mai lluny, si no és a través de les pàgines d'un llibre...

He viscut en cent ciutats, he viatjat en el temps, a la vora de l’emperador Adrià amb la Yourcenar o de Julià l’Apòstata amb Gore Vidal: he estat malalt de tuberculosi en un sanatori suís amb Mann i he patit les privacions de la guerra dels cent anys. La Colometa m’ha fet passejar per Gràcia. He viscut a la Mequinensa que avui és sota les aigües amb Moncada. Amb Lobo Antunes he viatjat a l’Àfrica colonial i a guerres fastigoses. De la mà dela Mila de Víctor Català he conegut paisatges feréstecs, a més del desconsol d’una dona i he escoltat les increïbles rondalles del pastor creador de móns ficticis. He estat, a la vora d’Homer, davant de les muralles de Troia amb el cor bategant de por i també dins de les mateixes muralles esperant la mort segura. He sentit pudors a Dinamarca i m’he marejat dins d’un balener. Sé els somnis dels habitants de la nit de l’Albanell. Conec la desesperança del Zaire amb Barbara Kingsolver i he participat en la batalla de Borodin i l’incendi de Moscou amb Tolstoi. Amb Magris he conegut el Danubi i amb Dante l’Infern i el Cel.

És que quan llegeixes no aprens coses: et converteixes en

Estimat Xesco

2009-07-21T10:08:00.001-07:00

Avui fa 25 anys que estem sense ell.

Xesco Boix, el meu ídol musical. Mai més n'he tingut cap altre.

25 anys que tinc un petit dol d'amagat.

Es va morir un 21 de juliol als 38 anys, demostrant així que el món no és just. Tot el contrari del que deien les seves cançons.

Hi ha gent que està orgullosa d'haver besat el Papa, d'haver-se fet una foto amb un famós, de tenir l'autògraf d'un futbolista...Hi ha qui presumeix d'haver anat a concerts molt importants.

Un estiu a Camprodon jo escoltava embadalida en Xesco Boix cantant, i llavors va passar una cosa que em va marcar la vida (musicalment parlant).

Va passar que en Xesco Boix em va triar A MI, precisament a mi, entre tots els nens i nenes per sortir a la pissarra a dibuixar.

Pots comptar que en aquella època devíem ser dotze o quinze de públic.

Jo tindria uns 7 anys, dibuixava (i dibuixo) fatal, però encara em tremola la mà quan recordo que havia de representar: pel mar corren conills, pels boscos les sardines.

Riau riau.

Postals d'estiu (3)

2009-07-17T08:14:00.001-07:00

11 i 12 de juliol.

La ciutat és Bilbao, inconfusible Guggenheim vist des de l'Eixample.

M'he quedat amb ganes de conèixer el País Basc, que no hi havia estat mai. L'estació d'autobusos prop de San Mamés era plena de gent jove que anava als San Fermines de la veïna Navarra. Blanc impecable. Tothom.

I les noies no només combinaven la faixa i el mocador vermell (obligatori) sinó també arrecades, collarets de perles i clips dels cabells. Que presumides, elles. No se'n veuen gaires corrent davant dels toros...

Postals d'estiu (2)

2009-07-16T08:06:00.000-07:00

Gavoi, província de Nuoro, a l'illa de Sardenya.

3000 residents.

El triple de visitants quan cada juliol, des de fa 6 anys, es celebra el festival literari "Isola delle Storie".

He tingut la sort de veure amb els meus ulls com es poden convocar centenars de persones allà on Déu va perdre l'espardenya només per sentir la lectura d'un fragment o un debat sobre coses tan apassionants com "la laïcitat".

Hi ha corredisses per trobar lloc, fins i tot en la calor de les 4 de la tarda, i són una gentada que escolta, participa, aplaudeix, pregunta i opina.

També hi ha un voluntariat format majoritàriament per joves, aquí un èxit similar seria impensable.

Aquests italians no deixaran mai de sorprendre'm. Al seu país la paraula CULTURA sona igual que al nostre, però s'escriu en majúscules.

Fotos: Stefano Puddu

http://immaginimie.blogspot.com/

Postals d'estiu (1)

2009-07-15T09:48:00.000-07:00

Ja em disculpareu per la mala qualitat de les imatges.
Els treballs manuals mai no han estat el meu fort...

El primer dia de l'estiu de l'any del senyor 2009 jo estava a Londres.

Welcome to Paradise: Això era el cartell que es llegia a l'entrada del Victoria Park, al barri de l'est, el lloc més increïble que he vist mai: Hackney.

Però de fet no es va fer el viatge per veure arbres magnífics i herba verda i retallada. D'això ja en tinc, gràcies a Déu al meu poble.

Vaig anar a posar-m'hi jo, de verda. Verda d'enveja sana veient les biblioteques que avui en dia funcionen a millor rendiment d'Europa. Tant que ens parlen sempre dels països escandinaus... Pas res.

Les més potents són les Idea Stores, de les que ja vaig parlar en aquest blog.

Vaig començar l'estiu amb visita guiada de luxe a càrrec de Sergio Dogliani. Ell també havia sortit, ja, en aquestes pàgines. Sóc una mica repetitiva.

No poso fotos de cap Idea Stores ni m'extendré amb les explicacions, perquè hi ha informació abundant a la xarxa.

Però està claríssim que he entrat a la secta.

Dels que veuen clar que la cohesió social és el paper de futur de les biblioteques.

Un gran edifici, un fons de gran valor i una tecnologia punta no són res si al darrere no hi ha el públic de totes les edats, gustos i procedències i classes socials que s'hi troba a gust.

Ciutadans com tots nosaltres pels quals una visita en aquests centres forma part de la seva rutina quotidiana, que en treuen profit i s'apunten a cursos i s'animen a llegir i a fer-ne un punt de trobada i un espai ben seu .

Espai per fer el cafè, formar-se, informar-se, divertir-se i participar en la seva comunitat.

Aquesta realitat, juntament amb el bon rotllo que es respirava i les ganes de treballar del personal, són el millor souvenir que m'emporto de les biblioteques de Tower Hamlets London.

Final de curs, una altra vegada

2009-06-15T23:58:00.000-07:00

No sóc mestra.

Sóc mare.

I de moment vaig comptant els junys i els setembres al ritme de l'escola. Com vaig fer l'any passat. El temps vola!

Però no serà per sempre.

Avui tinc al cap un text preciós i realista, dedicat a les meves nenes i a totes les mares i pares:

Els vostres fills no són els vostres fills.
Són fills i filles de l’anhel de la vida per ella mateixa.
Vénen a través de vosaltres, però no vénen de vosaltres,
i malgrat que són amb vosaltres no us pertanyen.

Podeu donar-los el vostre amor, però no els vostres pensaments,
ja que ells tenen els seus propis pensaments.
Podeu donar allotjament als seus cossos, però no a les seves ànimes,
perquè les seves ànimes habiten a la casa del demà,
la qual vosaltres no podeu visitar, ni que fos en somnis.

Podeu esforçar-vos per ser com ells, però no pretengueu fer-los com vosaltres.
Perquè la vida no va cap enrere ni s’entreté en l’ahir.
Vosaltres sou els arcs des d’on els vostres fills són llençats com fletxes vives.

KHALIL GIBRAN

Missatge número 100

2009-06-09T23:02:00.000-07:00

Llibres i amics

La meva amiga em convida a participar al seu bloc parlant de llibres.

Què difícil!

Sóc lectora, des de sempre, visc i treballo envoltada de llibres, assalto els amics parlant de títols de llibres, però, ara mateix, em costa expressar-me.

Per on començo? Triar un únic llibre se’m fa gairebé dolorós. D’altra banda, parlar d’una lectura és també parlar d’un mateix i, això, d’entrada, fa una mica de vergonya.
El somriure de l’Esther m’ajudarà a començar.

A l’atzar agraeixo tot allò... però també haver trobat uns amics entusiastes de la lectura. Avui us parlaré de dues lectures bellíssimes que em van recomanar dos amics.

Són llibres que parlen per ells mateixos però que porten l’empremta especial de la veu dels meus amics. Encara els sento parlar.

D’en Jordi: La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua de Jorge Amado.

Aquest títol ja ens crida l’atenció. Hem sentit parlar de persones que tenen una doble vida, d’altres que revolucionen la seva existència i acaben transformant-la tant que ja no és la mateixa, de canvis radicals; però... tenir dues morts? Doncs, sí. Després de la seva jubilació, el respectable funcionari i pare de família Joaquim Soares da Cunha bandeja una vida gris i s’entrega a una vida de plaers i disbauxa. Però no només això. Us podem assegurar que Quincas, de forma paral·lela a les seves dues vides, va experimentar almenys dues morts. Una d’elles va ser frenètica i vital, com la música dels tambors brasilers.

I no us explico res més; escolteu què diu el rei dels rodamóns de Bahia: “Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo” (1)

De l’Esther: Una historia de amor y oscuridad d’Amos Oz.

Aquí la música és molt diferent. Potser, els sons més delicats i fràgils d’un violí. La vida no sempre és llum. Hi ha històries fosques que amaguen els seus propis secrets, fets que necessiten entendre’s d’alguna manera per poder explicar-nos a nosaltres mateixos i continuar. Això fa Amos Oz en aquesta autobiografia. Provar d’assumir i entendre la tragèdia familiar que va viure quan tenia dotze anys, mirar enrere amb amor per poder continuar.
La novel·la, intensa, cal llegir-la a poc a poc. Ens farà conèixer més de cent anys d’una família de jueus cultes i somiadors, sabrem dels seus ideals i de les seves vides. Entrarem a la casa de la seva infantesa, una llar on l’única cosa que abundava eren els llibres, milers de llibres per tots racons, i on els seus pares portaven una vida senzilla i aparentment plàcida. Ell, respectat i erudit; ella, sensible i emotiva. Però hi havia també tristeses callades i foscors. Sabrem, sobretot, d’aquell nen que es va perdre i de com es va fer gran. El llibre és ple de fragments i històries extraordinàries, però no es poden explicar, s’han de llegir.
Només, per acabar, una cita provocadora d’Amos Oz parlant de mals i bons lectors: “el espacio que el buen lector prefiere labrar durante la lectura de una obra literaria no es el terreno que está entre lo escrito y el escritor sino el que está entre lo escrito y tú mismo” (2)

Gràcies, Esther. Per tot.

(1) Jorge Amado, La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua. Buenos Aires: Emecé, 1985. Pàg. 95
(2) Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Madrid: Siruela, 2004. Pàg. 47

La meva Cristina (i altres contes)

2009-06-07T12:40:00.001-07:00

Generosa.
Positiva.
Decidida.
Intel·ligent.

Valenta.
Molt valenta.
Valentíssima.

I a sobre, escriu bé.
I quan et regala un llibre no només l'encerta, sinó que l'acompanya amb una dedicatòria per treure's el barret.
Per sucar-hi pa.
Per entrar a la meva llista d'amigues incondicionals passant per la porta gran. Amb el cap ben alt.
I per sempre (espero).

Sóc egoistament feliç que no hagis volgut canviar de feina. Amb el meu ofici i amb companyes com tu, renuncio a la jubilació.

WANTED

2009-05-30T10:59:00.001-07:00

Això és una proposta deshonesta per a la C.

Una declaració d'amor en tota regla... d'amor als llibres, a l'amistat, a la vida en majúscules.

Estimada C:

DÓNA LA CARA i associa't amb mi.

Necessito inspiració i hem d'explotar els teus coneixements de literatura de la bona.

El meu b-l-o-g es posaria tan content que faria un ball de lletres i es tornaria b-o-i-g !!!!!

La teva filla hi entén de música.

Demanem-li que ens ensenyi una peça a quatre mans?

Buen viaje, querido Mario...

2009-05-19T05:02:00.000-07:00

Hoy me siento un poco huerfanita.
Me queda el consuelo que me enseñaste a "defender la alegría de las ausencias breves... y las definitivas".
Hasta siempre. Te echaremos de menos aquí.

S

2009-05-12T07:54:00.000-07:00

Colom o Galileu van deixar clar que la Terra és rodona.

Si al jardí de Newton no hi hagués hagut una pomera, qui hauria descobert la llei de la gravetat?

Sense els esclaus de Louisiana la humanitat s'hauria perdut el jazz.

Va haver de ser una criatura qui declarés que l'emperador no portava un vestit nou, sinó que anava en pilotes.

Tan fàcil, tan evident, tan clar com la llum del sol de cada dia.

I si no hagués nascut Sergio Dogliani, si el destí no l'hagués portat d'un país a l'altre, el món de les biblioteques segurament s'encallaria en les àncores del passat o en les aigües pantanoses d'un futur per inventar.

Només aquest torinès transplantat a Londres té la capacitat de posar d'acord bibliotecaris, polítics, docents i gestors culturals de tots els països on el reclamen.

D'entusiamar auditoris que ja estan cremats del tot.

De deixar un rastre fresc i verd al seu darrera. Sempre i quan es pugui escapar després de moderar i organitzar un festival literari, tocar en un grup de rock o cuidar la seva encantadora família (hàmsters inclosos).

Dijous passat, 7 de maig, vaig tenir el privilegi de sentir-lo en el marc incomparable de la Fontana d'Or de Girona, guarnida per l'ocasió i pel Temps de Flors.

Va dir veritats com la Catedral, tenint en compte que la de Girona és la nau gòtica més ampla del món.

Va dir que el respecte és contagiós, i per tant no és cap problema que a les biblioteques es pugui parlar pel mòbil (amb seny), menjar o beure (amb cura), establir un punt de trobada ciutadà amb veïns de qualsevol procedència cultural i social, fer una mica de soroll o fins i tot passar-hi la nit amb el sac de dormir i els croissants de l'esmorzar. Si és que els anglesos mengen croissants per esmorzar... L'amic Macip que em corregeixi si m'equivoco.

Sobretot sobretot sobretot va deixar molt clar que abans d'establir actuacions, de promoure construccions, de decidir planificacions, etc. S'HA D'ESCOLTAR L'OPINIÓ DE LA GENT DEL CARRER, i després aplicar-ho, i creure-hi, i treballar amb passió i amb personal que s'impliqui de veritat. S'ha de treure profit de cada centímetre quadrat i de cada minut del seu extens horari, s'han de passar comptes dels resultats, i s'ha d'aspirar a més. Sempre.

Vam entendre que no cal inventar la sopa d'all. Que es poden unir esforços, pressupostos i sentit comú. Algun cop ho han fet els departaments de cultura i el d'educació, aquí?

Va parlar de llibres i de promoció de la lectura. Els seus centres tenen un èxit sense precedent, però encara es basen en el producte de tota la vida. No hi ha parets virtuals amb pantalles de Fahrenheit 451. Els cursos que fa són d'alfabetització i idiomes, de ioga i manualitats. No cal arriscar en invents d'extraterrestres.

Hi ha tant per aprendre, per comentar i per admirar que no acabaria. Si voleu saber més sobre aquesta revolució silenciosa, aneu al web dels Idea Store de Tower Hamlets, London.

O llegiu el blog de Bauen, especialitzat en arquitectura de biblioteques, un gran treball del company Daniel Gil.

Jo d'anglès no en sé. Però m'atreveixo a escriure amb lletres ben grans:

Sergio WE LOVE YOU!

Riquesa

2009-04-26T09:34:00.001-07:00

Un cop morts, són iguals el ric i el pobre.

Es pot perdre un tresor... com una agulla.

Sols és ric verament el que bé obra

i es dóna... com la rosa que s'esfulla.

OMAR KHAYYAM

El text l'he trobat a:

Susanna Barranco. Digue'm una cosa bonica: paraules per dir en moments de festa i de dol (Columna, 2008)

I la foto és de: susanita.it (gràcies un cop més, Nita. Ets la meva fotògrafa de capçalera)

Inspiració divina

2009-04-23T08:52:00.000-07:00

S'han acabat pasqües i quaresma.

Avui és el millor dia de l'any.

Sant Jordi omple els carrers de joia.

Els balcons de senyeres.

El calaix dels llibreters.

Per mi comença avui la primavera.

Ja es podrà tornar a mirar un llibre a la cara sense preguntar-nos si és mediàtic, si és novetat, si és interessant, si és una estafa...

Avui al meu home li he regalat un còmic que (ves per on) jo estava desitjant llegir. I li he passat al davant.

Ralf König. Prototipo. La Cúpula

El Gènesi versionat per aquest grandíssim autor alemany.

He passat un dia inoblidable. Feliç diada a tothom, i que Déu ens en dongui molts més. Amén.

Dejuni i abstinència

2009-04-09T02:31:00.000-07:00

Quan s'acosta Sant Jordi no puc entrar a les llibreries.

Motiu núm. 1: els que hi treballen van molt estressats, pobrets (l'amo potser no, ell ho espera amb candeletes)

Només falta que els atabali jo, que faig poc gasto perquè tiro de veta de les biblioteques.

Motiu núm. 2: quan veig tanta abundància primaveral, m'agafa el pànic.
Descobreixo autors i títols i llaminadures que em voldria menjar immediatament, i no dono a l'abast.

Cruel.
Com deixar entrar un diabètic en una pastisseria vienesa,
un pederasta en una guarderia,
un condemnat a presó a l'aire lliure i deslligat,
un assedegat a la vora del riu.

Tampoc paeixo bé els suplements literaris dels diaris i revistes, amb aquell bé de Déu de portades desitjables (algunes més reeixides que altres, tot s'ha de dir)

Normalment en aquesta època m'agafa una astènia primaveral literària, quedo empatxada i desorientada i em costa trobar un llibre que realment m'enganxi.

Per tant, aquesta setmana santa faré bondat. Quatre dies de festa i només dos llibres a la maleta.

Un l'he començat avui i no el puc deixar a mitges. Frankie Addams. La febre Carson és molt contagiosa...

L'altre és un estudi de l'editorial Graó, es diu Lectures adolescents i és teoria sobre els hàbits de lectura dels estudiants de secundària. L'he fullejat i veig que torna a recomanar més autors i títols que jo voldria conèixer i mai no podré abastar.
Què hi farem?

Recordeu la cita que surt a Van venir com orenetes, de William Maxwell?

"Primer llegeix els millors llibres;

el més probable és que no arribis a llegir-los tots"

HENRY DAVID THOREAU

Terremotats

2009-04-06T07:17:00.000-07:00

L'italià és l'únic idioma romànic que té una paraula per descriure les persones que han patit els efectes d'un sisme, els hi diuen "i terremotati" (els terremotats).
Els italians són un poble valent i solidari i són conscients de viure en una de les zones geològicament més arriscades, si no del món almenys d'Europa.
M'ha omplert de tristesa saber el patiment d'aquest país tan estimat.
També és dolorós quan això passa al Japó, a Sudamèrica o a qualsevol altre punt d'aquest món tan convuls i tan imprevisible.
Avui el meu "pensiero" per a tots ells. Una pregària. Un escrit al blog de color negre-dol i sense dibuixos. I sense frases boniques, i sense poemes.

Amigues

2009-04-05T10:49:00.000-07:00

Ahir vaig tenir convidades a dinar:

Quatre companyes de feina que el dissabte tenen el detall de deixar la família endreçadeta i venir a casa carregades de regals i de conversa.

Faig els anys el novembre, el Nadal queda lluny, no tenia res especial a celebrar. Però em van portar una planta, vi, bunyols de l'Empordà, xocolatines i DOS LLIBRES!

Gran festa.

Com a bones professionals, em van encertar el gust, i em van fer descobrir noves rutes en el mar immens de la literatura.

Tinc el mal costum d'improvisar i avisar amb poc temps. Les que no van poder venir em van enviar textos boníssims per correu electrònic, com si fossin deures per la propera trobada, o aperitius per anar obrint la gana. Magnífics i variats com totes elles: lectures sobre la lectura, un poema, un final de novel·la.

Vaig deixar expressament les cadires mal posades i els plats per fregar per allargar el record d'un gran dinar amb les amigues.

I avui, diumenge assolellat, he esmorzat amb l'Stefan Zweig i la delícia de Mendel el de los libros 57 pàgines, ni més ni menys. Imprescindibles.

Escrit el 1929, les coses que hi passen encara són vigents avui en dia. Les injustícies, la insolidaritat, però també la compassió i l'admiració cap a "todo lo que es único, que resulta día a día más valioso en un mundo como el nuestro, que de manera irremediable se está volviendo cada vez más uniforme" (pàg. 30)

La cita que ha destacat la Carmen, la meva amiga-consellera-regaladora-tan-imprescindible-com- els- llibres- que- em-descobreix és per emmarcar:

"Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido".

Torneu aviat, amigues meves. Sempre tindré la taula parada per dinars com el d'ahir.

Poesia

2009-03-21T01:27:00.000-07:00

21 de març. Dia internacional de la poesia.
Avui escriure al blog està xupat.
Trio un poema que m'agradi especialment, busco una foto amb regust de primavera, com un anunci del cortinglès, i quedo com una senyora.
Que ens són de còmodes, els dies commemoratius, les efemèrides, els aniversaris, centenaris i homenatges mil. Tinc temptacions de fer-ho. Però alguna cosa em bloqueja.
Existeix el dia internacional dels cagabubtes?

Foto: www.susanita.it

Al meu cap hi ha un debat intens sobre el tipus de poema que prefereixo.

Reivindicatiu, compromès, polític?
D'algun sudamericà, rotllo Benedetti:
Sé que hoy me van a cerrar todas las puertas, que no llegará cierta carta que espero, que habrá malas noticias en los diarios, que la que quiero no pensará en mí y lo que es muchísimo peor pensarán en mí los coroneles que el mundo será un oscuro paquete de angustias

O millor que tingui un puntet d'eròtic, que és la salsa de la vida.
Ara que han passat les falles, anem a visitar el meu amic Andrés Estellés, amb permís de la Marieta de Roma, que el va descobrir primer:
El nostre és un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.

Podria ser indiscreta, i exposar a la xarxa poemes inèdits dels que jo col·lecciono, escrits expressament per mi o per a mi. No sé si són bonics, en tot cas són sincers i personalitzats, un avecrem d'emocions comprimides. Si els posés a bullir amb aigua, m'alimentaria del brou dels anys més intensos, de les paraules dels amics que mai no es perden. Però no seria honest, perquè ni tan sols coneixen el meu blog.

Podria fer país, i retratar les fonts del meu poble, amb les inscripcions de Verdaguer i Maragall:
...perquè t'amagues Camprodon fresquívol?
A l’hora que el sol se pon, bevent al raig de la font, he assaborit els secrets de la terra misteriosa...

També podria ser pràctica i modernilla, a més de bona professional, i posar uns quants links perquè cadascú accedeixi als millors portals i antologies i blogs poètics de fama mundial. Cadascú segons els seus gustos, estat d'ànim i ganes de participar.

Però ben vist i mirat, és millor que pitgi ja la tecla taronja d'aquí sota:
(PUBLICA UN MISSATGE)
Em deixo de punyetes, desenterro les samarretes de màniga curta, em poso una faldilla sense mitges i me'n vaig a prendre el primer sol.
Això és poesia i la resta bla bla bla.
Platja?
Prats florits?
Terrasseta amb cervesa i olives?
Com diuen els italians: L'imbarazzo della scelta.
Si t'hi apuntes, sóc la que porta el llibre a la mà. Per dissimular, només.

Gràcies!

2009-03-16T09:15:00.000-07:00

Avui faig un any de blog.
I això què significa?
Si fos una gossa, seria ja adulta com una persona de 20.
[NOTA: Tota la vida havia sentit a dir que els anys dels gossos corresponen a 7 dels nostres, però aquí m’han desmuntat la teoria].
I si fos una papallona? En aquests 12 mesos segurament hauria deixat enrera unes 100 generacions de la meva espècie.
Això demostra que tot és relatiu, i no sé perquè ens entestem a comptar els anys dels blogs, penjar fotos de pastissos amb espelmes... i autofelicitar-nos per una cosa que (com la vida mateixa) avui hi és i demà no se sap.
Però si una cosa tenen en comú les persones, els gossos i les papallones és que sabem agrair a la natura tot el que ens ha posat al davant, ja sigui una flor regalimant de nèctar o un amic per rascar-nos la panxa.
Per tant, un GRÀCIES infinit a tots els que de tant en tant passeu per aquí i teniu la paciència de llegir les meves divagacions desordenades.
Encara que sempre dic que se me'n fum de les estadístiques i calendaris, celebracions i comentaris, saber que hi ha algú darrera sempre és reconfortant... i em feu molta companyia.

Dedicat a la meva amiga Sandra

2009-03-11T09:39:00.000-07:00

Per te, cara Sanne.
Non prendertela, non è quello che pensi.

Salsa canaria:Una canzone di Rosana. Traduci!

Agítese antes de usar

Sería bonito poder inventar
Un jarabe para la tristeza para podértelo dar
Una vitamina quitapenas para poder regalar
un remedio para cuando duela
un apaño, un remedio, una cura de sueño,
una dosis de esperanza
un tratamiento de viento si quieres volar
¿para festejar la primavera? un comprimido de amor
¿ pa sentir calor y dar candela? dos infusiones de sol
¿ pa las cosas malas? hierba buena
un apaño, un remedio, una cura de sueño
una dosis de felicidad

Vive la felicidad: agítese antes de usar
Vive la felicidad: se puede consumir sin consultar
Vive la felicidad: no tiene caducidad

Siente la felicidad
Marca el corazón y el calendario: no se te vaya a olvidar
Para que te tomes a diario: zumo de felicidad
No produce efectos secundarios
Que bonito sería y lo bien que vendría
una dosis después de entrada mi alegría
Sería bonito intentar
Indicar lo bueno de la vida: para podértelo dar
Una pócima pa las heridas: para poder regalar
Un parche de amor por si suspiras
Sé la receta para la felicidad
Dos cucharadas de alegría para cada día
Unas gotitas de cariño al despertar
Mantengase al alcance de quien lo quiera probar

8 de març, dia de les dones

2009-03-08T04:21:00.001-07:00

Estic en contra dels –ismes.
Parlo per mi, és clar. L'altra gent que faci el que vulgui.
No sóc feminista. Sóc femella. Qüestió de cromosomes XX.
No sóc catalanista. Sóc catalana. Podia haver nascut a Kuala Lumpur, o a Tomuctú, o a algun poble de Castella, que tenen un nom tan sonor: jo què sé, Granatula de Calatrava o Retuerta del Bullaque.

Independentista? Em conformo amb ser independent, que no és poc, i no és fàcil.
No sóc pacifista, sinó pacífica. Tota la vida lluitant per ser bona persona. Si a mi em costa aconseguir-ho, imagineu-vos el món a gran escala!
Amb normalitat, sense etiquetes. Com una herència, igual que pel fet de tenir els ulls blaus no em considero ullblauista.
Sóc, això sí, supervivent. És l’única cosa que tinc clara.

Dona. Catalana. D'esquerres. Simpatitzant amb la pobresa material i la riquesa espiritual.
Ho diu el lema del meu blog. Ningú no escrivia com la Maria Mercè Marçal.
A vegades ho porto amb dignitat, sovint amb resignació.
I vaig tirant. Sospito que sóc una persona sense ideals.
Em passo la vida llegint, somiant, sense fer-me grans preguntes, sense intenció de canviar el meu entorn. Anar trempejant fins que arribi la mort i adéusiau. Llavors sabré si he estat massa pessimista. O derrotista. O simplement surfista(*).

(*)No és que -a la meva edat!- m'hagi tornat esportista. Si llegiu els bàrbars de Baricco entendreu això del surf. Què esteu esperant?

La mare dels ous

2009-03-04T05:10:00.000-08:00

La Galatea és una famosa blocaire italiana, que segueixo des de fa molt de temps. El passat 5 d'octubre escrivia:

...més que un diari, el blog em fa pensar en les parades del mercat, on anem a buscar-hi els ous frescos el dilluns, i la pagesa te'ls ven amb un somriure. Vet aquí com imagino el meu blog: com una paradeta. Miro de tenir sempre ous acabats de pondre, i no pas els del supermercat. No tinc xifres de grans distribuïdors, però sí un grupet de clients fidels i estimats.

Doncs avui totes em ponen, perquè m'han arribat dues felicitacions de diferents bandes de companys de feina que han descobert el meu blog.

Rectifico, aquests no són companys de feina, més aviat són amics i còmplices d'ofici (que no es pot dir de tothom!) Un dia prometo parlar d'ells més a fons.

És la primera vegada que arribo a pantalles conegudes, avui és el dia que he sortit casualment de l'anonimat.

No sabeu com m'omple de satisfacció, per una banda, i de responsabilitat i (una miqueta) de vergonya per l'altra.

Perquè escriure és com despullar-se d'alguna manera, i no sé si els meus ous són tan frescos com jo voldria.

Això sí, les gallines són ecològiques, i a vegades tinc la sort de trobar-ne amb dos rovells.

Benvinguts, Marta, Albert, Cristina. Casa meva és casa vostra!

Les dones que llegeixen, són perilloses?

2009-03-01T09:08:00.000-08:00

<- Gabriele Münter (1877-1962)
La lectora, 1927

Aquest cap de setmana he llegit:

BOLLMANN, Stefan.
Las mujeres, que leen, son peligrosas.
Maeva, 2006

El llibre porta 6 edicions en dos anys, i crec que entra més pels ulls que una altra cosa. Gran format, títol provocatiu, tapa dura i il·lustracions esplèndides en color.
Molt comercial i "regalable", per poc més de 40 €. A Maeva tampoc no li podem demanar miracles, no estem parlant de FMR!
A mi, per començar, ja no em quadren les comes en la subordinada relativa del títol. Però potser no cal filar tan prim.
La col·lecció de pintures de totes les èpoques amb retrats de dones llegint, acompanyades dels comentaris sobre autors i quadres, salven aquest llibre d'uns textos una miqueta fluixos sobre la història de la lectura (femenina, si volem, encara que tinc dubtes de si calia fer diferències).
El capítol inicial: Una historia ilustrada de la lectura desde el siglo XIII hasta el siglo XXI, diu coses tan òbvies com
"Leer nos proporciona placer y puede además transportarnos a otros mundos" (p. 23)
o tan tòpiques com aquesta:
"Hay también unos pocos lectores que, como en otros tiempos, muestran preferencia por las salas de lectura de las bibliotecas, donde se lee todavía en la misma postura de los eruditos de antaño, sentado con la espalda erguida, el libro abierto delante, los brazos sobre la mesa, totalmente concentrado en el contenido de la obra, esforzándose por hacer el menor ruido posible y por no molestar a nadie" (p. 33)
I sota l'epígraf "Leer en la cama", observacions profundes dignes d'un estudiant de primària. Bé, almenys jo a aquestes reflexions hi vaig arribar des que vaig saber d'on vénen els nens, i no estic del tot d'acord amb el plantejament:
"Aunque ya no exista un lugar privilegiado para la lectura, subsisten de todos modos ciertas posibilidades de retiro que favorecen una práctica desenfrenada y libre de preocupaciones. Una de ellas es la cama (...) En tanto que lugar al que se llega noche tras noche para buscar el reposo, pero al que se llega también para amar y morir, donde el ser humano es engendrado y dado a luz, donde busca un refugio cuando la enfermedad lo atrapa y donde da generalmente su último suspiro (...) se encuentran más y más cuadros que nos muestran la lectura en la cama como un nuevo hábito, típicamente femenino"
Un motiu podria ser que els homes prefereixen estar al sofà mirant la TV. Sort que encara queden parelles ben avingudes, com la que ha escrit aquest post tan divertit que podeu llegir aquí! Molt ben escrit, Salvador, et felicito.

Escriptors de Sardenya

2009-02-28T10:24:00.000-08:00

Dilluns passat, 23 F, vaig assistir de convidada a la trobada del Grup de Lectura de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres (Alt Empordà).

Es parlava de La vídua descalça, de l'autor nuorès Salvatore Niffoi, que s'està començant a conèixer fora d'Itàlia.

Conduïa la sessió l'artista i editor Stefano Puddu Crespellani. Un orador brillant meitat de Cagliari i meitat de La Garriga. Una gran persona, d'ulls petits i vellutats com fruits de murtra (la cursiva és de Niffoi, l'he copiat de la novel·la, p. 25).

L'Stefano parla el català millor que nosaltres. Ens va portar una música de fons que feia posar la pell de gallina, una mostra de llibres en exposició, un bon material per ampliar coneixements i un tastet de "pa carasau". Ens vam quedar amb gana! De seguir escoltant-lo, és clar.

Dir que va ser molt interessant és com dir que l'herba és verda. Pot ser groga o marronosa, però normalment és plena de clorofil·la, no?.

Si us asseguro que el llibre va agradar a tothom, no sé si serà un motiu suficient perquè correu a buscar-lo. Està traduït al català, al castellà no encara. Podeu trobar una bona ressenya en el blog d'una escriptora catalana, la Margarida Aritzeta, aquí.

Aprofito per citar altres autors sards, que escriuen en italià i tenen traducció en alguna llengua ibèrica:

Milena Agus, Giorgio Todde, Salvatore Satta, Marcello Fois i Grazia Deledda, premi Nobel de la qual he parlat altres cops i acaba de sortir a les llibreries una novel·la seva que es diu La mare (editorial Adesiara).

Josep Pla deia de Sardenya:

"És un dels espais del Mediterrani que m'apassionen més: pel seu passat, tan misteriós i obscur; per la fabulosa superposició de cultures que a l'illa es produeix; pels dos llargs mil·lenis d'història irrealitzada; pel seu present, ple, saturat -potser més que en qualsevol altre moment- d'esperances. Al mig d'aquest mar tan vell, tan navegat, tan ratllat pel solc dels timons vibràtils, hi ha aquest país que comença a respirar amb calma".

Josep Pla. Les illes. Destino, 1981. p.313

Si voleu saber més sobre aquesta illa extraordinària i la seva gent, us recomano l'arxiu digital del govern autonòmic: Sardegna Digital Library. Per passar-hi hores navegant. En tots els sentits.

Ales

2009-02-07T08:35:00.000-08:00

Avui he sabut que l'actor Sergi López, a Berlín, ha presentat Ricky, on el dirigeix François Ozon.

Diu que hi surt un nen amb ales, però aquest no és el tema de la pel.lícula. Va d'una altra cosa: les ales representen la disfuncionalitat d'una família.

En el fons no és que m'interessin ni el cine ni les famílies. Almenys la majoria d'elles, és clar.

Però m'ha vingut al cap un llibre preciós de l'Erri de Luca, un escriptor nascut l'any 1950 que vaig descobrir per recomanació d'una dona intel·ligent que es diu Ada Castells.

És una novel·la molt poètica sobre els descobriments d'un adolescent del barri napolità que dóna títol a l'obra: Montedidio (La Magrana, 2002, traducció d'Anna Casassas).

Només la portada amb la roba estesa ja va tenir un gran poder d'atracció per mi. Ves en quines coses em fixo! I llàstima que no era un àudio-llibre amb els crits i els sorolls propis del lloc, per no parlar de les olors que deu fer el barri... Però anem al text.

L'argument, com que sóc gandula, el copio de la contraportada. Encara que això no s'ha de fer mai, ja ho sabem. Però aquí estic jo per certificar que l'he llegit i és veritat, no és només propaganda comercial:

"Un nen de 13 anys, de qui no coneixem el nom, deixa l'escola per entrar a treballar com aprenent de fuster. Comença així una nova vida, que ens anirà relatant dia rere dia a través del seu diari, fet de trossos de paper que li regala un impressor. Veurem com viu el seu primer amor i com creix la seva amistat amb don Rafaniello, un sabater vell i sabi que somia de convertir-se en un àngel i li ensenyarà a pensar sobre els homes i les coses".

D'entrada, fa bona pinta. Anem a l'interior:

Cada full és una pàgina del diari. No té la forma típica d'Anna Frank, amb la data i l'encapçalament (Estimada Kitty...).

Cada pàgina és com un petit poema en prosa.

La història del geperut que porta les ales plegades a dintre, i es posa a volar el dia de Cap d'Any, no la vaig acabar d'entendre. Però és igual. A vegades no cal entendre-ho tot, no?

Em va agradar molt el joc lingüístic entre la llengua del país i el dialecte de la regió.

A la primera pàgina diu:

"El pare diu que amb l'italià et defenses millor. Jo en sé perquè llegeixo els llibres de la biblioteca, però no el parlo. Escric en italià perquè és silenciós i puc posar-hi les coses que han passat durant el dia, descansades del rebombori del napolità" i més endavant diu que l'italià és: "Una llengua tranquil·la que fa bondat dins dels llibres".

Conversa entre el pare i la mare:

"Som a Itàlia però no som italians. Per parlar l'idioma l'hem d'estudiar, com a l'estranger, com a Amèrica, però sense anar-se'n" (...) "La pàtria és la que et dóna menjar" "Aleshores la meva pàtria ets tu".

Secrets dalt del terrat entre el noi i la Maria:

"M'agafa el cap amb les mans, se'l posa sobre el pit, sento a sota el volum de la seva carn, la respiració i el batec dur del cor que sembla algú que truca i em vénen ganes de respondre: endavant!"

"Maria, pregunto, ¿això és l'amor que surt a les cançons? No, diu, aquell és un amor de malenconia, un fregall de llàgrimes i sospirs, ecs, quin avorriment. El nostre amor és una aliança, una força de combat".

Bé. Ja plego, sinó no té gràcia llegir el llibre, i no acabaria mai.

Uns anys després vaig llegir un llibre de muntanya del mateix autor: Sulla traccia di Nives, que té forma d'entrevista amb l'alpinista Nives Meroi, una dona que ha fet la meitat dels 14 vuitmils que hi ha al món.

Però aquesta barreja de documental amb autobiografies i reflexions no em fa convèncer. Estimat Erri, crec que Nàpols se't dóna millor que l'Himalaia, i la ficció supera la realitat.

Persona lliure, recorda-te'n

2009-02-02T09:53:00.000-08:00

"Persona lliure, recorda-te'n... que l'únic delicte dels 100.000 republicans tancats en aquesta platja va ser defensar la democràcia contra el feixisme. Ho adverteix una placa commemorativa a peu de sorra, el principal i més just reconeixement a la memòria d'un poble que volia viure en llibertat"

Amb aquest text- estampat en tipografia gegant sobre una foto hivernal de la platja d'Argelers- comença el dossier del darrer número de la revista gironina Presència

(315, del 30 de gener al 5 de febrer de 2009).

Pau Lanao, Miquel Torns i Carme Vinyoles firmen aquestes 6 pàgines que podeu trobar aquí en pdf, amb el títol:

"Els camins de la memòria:

l'exili republicà com a símbol de la lluita per la democràcia".

En el meu escrit anterior jo em limitava a la ruta del Vallespir, que és la que es repetirà el dissabte i la que em toca més de prop. Però m'oblidava (tonta de mi) de tants altres èxodes paral·lels que hi va haver pels quatre punts cardinals d'un país destrossat, per terra mar i aire.

Aquest dossier recorda, per exemple, el trist recorregut que d'Agullana al camp d'Argelers van fer el 5 de febrer de 1939 els presidents Companys i Azaña, igual que Rodoreda, Pompeu Fabra, Joan Miró, Machado, Joaquim Amat Piniella i tantíssimes persones més.

Interessa saber, gràcies a aquest reportatge, de l'existència del MUME (Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera), que no només es limita a la nostra Guerra Civil sinó que ha pensat també en els conflictes actuals programant exposicions temàtiques.

Copio de la pàgina 10 del reportatge, tot felicitant els autors i abraçant simbòlicament les víctimes:

"La història de cada un d'ells conté el drama, l'enyor, el combat, la mort, la supervivència, la pèrdua, el retrobament, una nova vida... Tots plegats conformen la realitat complexa de l'exili"

Caminar per recordar

2009-01-30T09:53:00.000-08:00

Excursionisme: Camprodon - Coll d'Ares

Data: Dissabte 07-02-2009

Es tracta de recuperar el vell camí de la retirada.

Desnivell aprox. 700 m. Distància aprox. 11 km.

Temps de marxa: unes 4 hores.

Dificultat: excursió amb neu.

Sortida: Estació d'autobusos de Camprodon / Hora: 8:00 h

Aquesta excursió, organitzada pel GMVC (Grup de Muntanya Vall de Camprodon) forma part dels ACTES DE COMMEMORACIÓ DEL 70è ANIVERSARI DEL FINAL DE LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA

Com que no he trobat ni el póster ni un enllaç directe, aquí teniu el programa sencer tal com surt a la web de l'Ajuntament de Camprodon:

Divendres 6:

A les 22H, Inauguració a la sala d'actes de l'Ajuntament de Camprodon amb la projecció d'un documental amb gent de la Vall explicant les seves experiències de l'època.

Dissabte 7:

A les 8H, Sortida de la Mare de la Font dels grups excursionistes que seguiran el camí de la Retirada.

A les 10.30H, Sortida de vehicles històrics, grups de recreacions històriques, i genets de cavall.

A les 12H, Actes oficials i inauguració de la placa commemorativa.

A les 14.30H, Dinar de germanor al pavelló vell.

A les 19H, Concert al Casal Camprodoní a càrrec de la Coral Camprodon i la Banda Simfònica de la Federació de Societats Musicals.

A les 22.30H, Projecció de la pel·lícula "Soldados de Salamina".

Diumenge 8:

A les 11H, Conferència a la sala d'actes de l'Ajuntament a càrrec dels historiadors Manel Pujol i Sofia Castillo. Cloenda i copa de cava.

De la infinitat de llibres que s'han escrit sobre les acaballes de la Guerra Civil Espanyola, no us podeu perdre:

La maternitat d'Elna: bressol dels exiliats , de la historiadora Assumpta Montella (Ara Llibres, 2005)

Descriu l'heroïcitat de la mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz, que va acollir mares i parteres dels camps de concentració del sud de França i salvar quasi 600 infants de l'infern i de la mort.

Després del gran èxit del llibre, hi ha les versions cinematogràfica i teatral...però serà difícil superar les emocions de la lectura.

Igual que, per molt que recordem i caminem, escrivim o llegim o mirem documentals, mai no podrem ni imaginar què van arribar a patir les víctimes d'aquella gran desgràcia del temps dels meus avis.

Jo hi penso anar a la caminada, de demà en vuit. Ben abrigada sota el sol de febrer, ben alimentada, calçada amb gore tex i feliç d'haver-me conegut... sense saber què significa la paraula guerra.

Postal d'hivern

2009-01-25T09:54:00.001-08:00

«Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada; per abelles té fades que la volten, per papallons los cisnes i les aligues.»

Jacint Verdaguer: Canigó

Subratllar els llibres

2009-01-19T02:29:00.001-08:00

Avui fa 200 anys que va néixer Edgar Allan Poe

(19 de gener de 1809 - 7 d'octubre de 1849)

escriptor romàntic dels Estats Units d'Amèrica.

Tots els adolescents el coneixen, si més no de nom, pels relats fantàstics i d'horror.

A mi m'esgarrifava, quan anava a l'Institut, amb els seus contes de Quaderns Crema traduïts per Carles Riba. Juntament amb la guerra freda i altres preocupacions de l'època, era un dels motius dels meus malsons.

Mentre escric això, tinc els volums III i IV aquí al davant. Dos llibrets menuts que han sobreviscut prou bé el pas del temps, els estudis de 4 germans i la quantitat de trasllats que m'ha regalat la vida en els darrers 25 anys.

Em sorprèn trobar-hi poquíssimes paraules subratllades (peremptòries, vori, falena, inefable, glateixo). Tenia 15 anys i una tenacitat admirable per llegir coses tan difícils i tan allunyades dels meus gustos.

Ara només em queda, d'aquelles virtuds, un profund agraïment per la professora de català, que es deia Assumpta i era de Ribes de Freser.

En els llibres també hi ha anotacions del meu germà petit, prova peremptòria que no era, en el fons, tan mal estudiant:

"Un boig no pot cometre l'assassinat perfecte", diu la seva lletra, esgarrapat de tort amb alguna falta d'ortografia i al final de El cor delator. (Les faltes no les reprodueixo, perquè l'estimo molt).

Jo abans subratllava amb llapis les paraules que no entenia, i ara en canvi guixo els fragments que m'agraden. Sempre i quan el llibre sigui meu, és clar, cosa que cada vegada passa menys sovint, des que m'alimento d'amics i biblioteques.

La meva filla ara té l'edat que jo tenia llavors. Fa poc es va sentir atreta per l'aureola gòtica de Poe. Però va llençar la tovallola al tercer conte, perquè hauria fet més via a subratllar les paraules que SI que podia entendre. I això que, de la seva classe, és de les que més llegeixen, de les que tenen un català més ric i treuen excel·lents i no en tinc cap queixa.

Em preocupo? L'Assumpta ja deu estar jubilada? Hem fallat els pares de la meva generació? Blanes del 2009 no és el Ripoll dels anys 80?

Poe és considerat el pare del conte de terror psicològic, precursor del relat detectivesc i de la literatura de ciència ficció. Si teniu temps i ganes, podeu llegir aquí el seu conte en castellà "Silencio". [En català no n'he trobat en línia, i no era qüestió de posar-me a copiar del llibre.]

No és per treure'ns la son, però és un modest homenatge des del meu blog.

Amb dos segles d'existència a sobre, sens dubte és molt millor i més digne que tots els vampirs i eclipsis i llunes noves i trencs d'alba que llegeix el jovent d'avui en dia. Inclosa la meva filla. I encara gràcies...

Imma Monsó

2009-01-18T10:58:00.000-08:00

Aquest blog és un gran quadern on hi col·lecciono les meves frases preferides.
Avui, diumenge avorrit d'hivern, hi poso un retall d'aquesta gran dona que és l'Imma Monsó, extret d'una extrevista que li van fer l'estiu passat. Encara conserva la caloreta de l'agost !

DIJOUS, 21/08/2008 - Vilaweb
Imma Monsó: 'Escric per les mateixes raons que llegeixo'
Entrevista en vídeo amb l'escriptora dins la sèrie 'La paraula viva'

Imma Monsó:

'Escric per viure, escric per vici , escric per riure, escric per reconstruir el que perdo i tornar-ho a tenir, escric per tornar-ho a posar tot al seu lloc, escric per multiplicar la vida, escric per comunicar-me millor, escric per seduir, escric per estimar, escric per polemitzar... Escric, en fi, per les mateixes raons que llegeixo.'

Vegeu el vídeo.

Gràcies, Imma.
I vosaltres, sigueu agraïts. Feu-li "gasto"... aneu a comprar algun dels seus llibres. El meu preferit: Un home de paraula.

Estimada Mafalda

2009-01-12T11:09:00.000-08:00

Foto del meu pijama. No és que motivi gaire a aixecar-se cada matí, segons dèiem en el post anterior.

Mafalda, "me encantás"! (Sempre, això sí, en idioma original).

Com és que es tradueix del castellà al català? Això és un misteri sense resoldre en el nostre món editorial.

Això sí que fa venir fred!

2009-01-07T23:24:00.000-08:00

Qui tingui la sort d'entendre l'italià, que no es perdi el post "Fatti loro" (És problema seu) senzill i claríssim, de l'Elena, que podeu trobar clicant aquí.

Una noia llesta, que amb el nom del blog ja paga: Motius per aixecar-se cada matí.

Tal com està el món... quin és el vostre motiu?

Llevantada

2009-01-07T23:06:00.000-08:00

En un petit port

El mar d'hivern, quan bufa tramuntana,
entra i colpeja amb força els pantalans.
Abandonat per barques i velers,
el port està envoltat pel tro de les onades.

Veient el mar entrant per la bocana,
fuetejant aquests amarradors,
sento la calma que els desastres,
quan ja han passat, ens deixen.

Feliç perquè la meva vida avui

és un petit i inútil port d'hivern,

m'alço el coll de l'abric, enfonso els punys

a les butxaques, ploro d'alegria

i el vent de cara em va assecant les llàgrimes.

El poema és de: Joan Margarit. Misteriosament feliç. Proa, 2008

La foto correspon a un temporal a Blanes el desembre del 2007. L'autor no el sé, segurament l'he tret del Google.

El post te'l dedico a tu, que em vas acompanyar a veure les destrosses, omplint les meves platges de tendresa.

Pels temporals que han passat, pels que vindran, pels que causen dolor i pels que tornen al mar allò que li pertany.

Que l'any 9 ens trobi arrecerats! Els meus millors desitjos per a tothom!

Nadal 2008

2008-12-20T01:56:00.000-08:00

Té sis punxes, com una estrella, però no és una estrella.
La cullo i la deso a la bossa, al costat del pot de neules, vigilant que no prengui mal amb el groc lacerant de la pinya.
Un cop a casa, trio un lloc preferent on col·locar-la, que estigui ben invisible als ulls de tothom.
De vegades, amb el silenci de la nit, se sent passar la llarga caravana de la set: palmeres mil·lenàries, camells foscos com dàtils, vells astròlegs de barbes enfarinades.
I és que la realitat és així, o aixà, i no s'hi pot fer més, malcriada i enganyosa.
Per aquest motiu hi ha qui ja no la busca, per aquest motiu hi ha qui encara la troba.
Vet aquí un nadal incomprensible com la vida mateixa, explicat en sis ratlles, com si fos un poema, però no és un poema.

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. Columna, 2006 p. 54

Benvolguts reis de l'Orient

2008-12-17T02:53:00.001-08:00

Cliqueu per ampliar la imatge. I perdoneu la mala lletra, és que m'emociono com una nena!

Les sabates de Bagdad

2008-12-16T08:26:00.001-08:00

Yasmina Khadra sembla un nom de dona, però és ben sabut que amaga el pseudònim d'un polèmic escriptor argelí i ex militar que, en llengua francesa, fa un retrat despietat de la guerra des del punt de vista d'un estudiant amb vocació de terrorista.

La novel·la Les sirenes de Bagdad ja té uns anyets, però sempre és un bon moment per llegir-la. La recomano, en tinc molt bon record. I encara que formi part d'una trilogia (amb Les orenetes de Kabul i L'Atemptat), funciona perfectament tota soleta.

Ahir, veient a les notícies el gloriós comiat de Bush a l'Irak, em va venir a la memòria.

Fa patir molt, és clar, però el final és apoteòsic, un d'aquells finals amb gust de cafè aràbiga. (O sigui, que et deixen tan bon sabor de boca)

Encara que en un altre context, ja ho veia a venir fa molt de temps La Trinca:

Mentre dialoguen a cops de sabata, la resta del món els té per corbata.

Si encara fas la carta als reis, no et descuidessis pas de demanar un bon llibre!

Economia divina

2008-12-14T09:06:00.000-08:00

Samarreta de La Fuga, de Cantàbria, que ahir es va atrevir a actuar a La Mirona de Salt el dia del Barça-Madrid. A l'esquena hi ha aquesta frase graciosa i juvenil.

Un banc català. Caixer automàtic. Vaig a treure uns calerons. La primera pantalla activada porta una daurada felicitació :

"Que la llum del Nadal us il·lumini i faci possibles tots els vostres desitjos"

Bandarres! Si hem d'esperar que els feu possibles vosaltres, tal com teniu el pati ja hi podeu posar cadires.

Com podran comprovar els meus apreciats lectors, he sortit reforçada del meu baixón. Més aviat he patit un "subidón" que no em deixava temps de res.

Falsa alarma

2008-12-05T10:59:00.000-08:00

Durant uns dies, he tingut tentacions de penjar aquest lletrero:

D'acord. Digueu-li crisi, o potser desacceleració? o recessió?

Finalment he trobat motius per continuar. Els més preuats han estat els vostres missatges en forma d'alguns comentaris i molts mails. Gràcies!

Aplicaré els valuosos consells i, si puc, contestaré amb calma i compartiré les meves reflexions.

Arribats a aquest punt, podria carregar-me el post desanimat abans que algú em posi una denúncia per apologia de l'assassinat.

Però com diu en Serrat:

"Ets part de la meva història i i per això et sé dibuixar"

Com que sóc una pèssima dibuixant, retallo-i- copio el meu estat d'ànim.

Jo sóc la que està penjada i vosaltres els de dalt el cim. Els homes no surten a la foto, però haberlos, haylos...

Tenia un repertori de poemes tristos i música de fons a ritme de bolero, i ja no em cal. Entre tots m'heu ajudat a superar el baixón.

Avui m'ha passat per les mans l'últim llibre de la Tea Stilton (d'on provenen les il·lustracions) i he decidit que aquest cap de setmana faré una excursió als paisatges de la meva infantesa, una medicina que tot ho cura.

Per tant, no és un adéu per sempre sinó només per... aquest pont.

Fins la tornada, i gràcies una vegada més.

Et mataré!

2008-12-01T09:04:00.000-08:00

Potser et deixo pansir, sense aigua i sense oxigen, fins que el blogspot t'elimini per mort natural.
Potser busco on s'amaga la tecla "Eliminar". I quan em demanin si n'estic segura tornaré a dir que "Si", sense remordiments, sense mirar-te a la cara.
Perquè sé que ets un bonsai, només una mostra escarransida del que podries arribar a ser. Ara trec una fulla aquí, poso una pedreta allà... però sé que no tens cap futur. Qui sap si arribarem a les 12 campanades.
Diuen que els blogs ja no estan de moda. Cada cop és més difícil trobar bons escrits, s'està apagant la passió, la gent s'aferra a seccions fixes o comentaris mediocres, però estan migrant en massa cap altres invents més nous. Et vaig descobrir tard, tot i que sempre he prescindit de la moda. T'he estimat una miqueta, m'has donat satisfaccions. No ho negaré.
Però jo no volia bonsais en safata. Volia un faig espès i centenari, amb nius d'ocells i d'esquirols a dintre. Aquest no és el meu bosc. Quasi no has arrelat. Buscarem un hàbitat més favorable.
Potser.

Àcid proustic

2008-11-25T07:47:00.000-08:00

Horror!

Ja ha començat la campanya comercial del Nadal.

Els anuncis de joguines fa setmanes que ens metrallen el cervell. Cada any hi ha novetats destacades...perquè no es pugui dir que els nens i nenes ja tenen de tot.

Avui, tot dinant, de què que m'ennuego amb la nova bicicleta que es pot fer servir (quina contradicció) sense sortir del menjador de casa.

Si Leonardo aixequés el cap...

És per nens petits, va connectada a la TV, i s'aprenen els números al mateix temps que es fa esport.

M'ha vingut un glop de l'àcid Proústic que tan bé descriu la blocaire promotora del DALC.

He recordat la Derbi Panther que vaig guanyar, per orgull dels de casa, en un concurs de redacció quan era petita. Groga com l'enveja dels altres 1.000 habitants menors d'edat del meu poble que no la van aconseguir.

Era lletja amb ganes (la bici, no pas jo. I molt menys la redacció).

Però em va permetre volar per carrers i camins, conquerir les places i governar el meu barri durant anys. A mi i als meus germans, tribu sense casc ni candaus ni lleis escrites.

No recordo de quina marca és la bici de l'anunci.Però algú hauria de suggerir al fabricant que, a més de fer esport, aprendre els números i estar quietets davant la caixa tonta, també estaria bé que tingués un dispensador de pa amb xocolata i un simulador de genolls pelats.

Això sembla un meme però només és un plagi

2008-11-22T09:35:00.000-08:00

Corren pels blogs memes sobre les sis coses que ens fan sentir feliços, i quasi tothom repeteix alguna variant dels famosos "salut, dinero y amor".

Però avui, fent la xafardera, he descobert el de l'Emili Morant, de La Vida diferida, curradíssim i en forma de sonet. Com el qui no vol la cosa, rotllo
Un soneto me manda hacer Violante de Lope de Vega. M'ha encantat!

I li he demanat permís per copiar-lo aquí:

Sis feliços detalls m’estalvien la crisi
i em refunden la fe fent fallir el descrèdit:
escoltar un quartet fullejant un llibrot
(violins, violons i exercicis resolts), (1)

donar crits animant sense treva l’equip
i queixar-me de l’àrbitre quan no tinc la raó, (2)

malparlar dels absents sobretot si ho mereixen
(i si no, dóna igual: valoreu la intenció...), (3)

recordar el meu nom als avis que s’apaguen
i esperar sense angoixes la vellesa dels pares, (4)

compartir el sofà que encara no hem comprat
on demà ens dansaran somrient-nos els fills, (5)

i estimar, humilment, els pocs mots que conec
escrivint un sonet innocent als amics. (6)

Aquest poema, Emili, t'eleva a l'alçada de No demano gran cosa de Miquel Martí i Pol (el meu himmne personal a la humiltat quotidiana, el meu parenostre diari).

Posats a copiar, aquí el teniu... i a reflexionar-hi. Perquè no ens amargui la vida el puto Euríbor, l'atur i les mentides:

"No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes"
Miquel Martí i Pol

Bon cap de setmana!!!!!!

Amnèsia - 20 N

2008-11-21T08:08:00.000-08:00

Molts blocaires i periodistes (de la meva edat cap amunt) ahir explicaven què feien el dia que va morir Franco, i algunes anècdotes de l'època. Com en Ramon, per exemple, en Quim o la Maria.

Majoritàriament, festa a l'escola un dia entre setmana, en un país ingenu i gris.

Jo vaig excavant en el meu arxiu personal i per més que remeni... no recordo res de res. I això que tenia 7 anys tocats!

Serà bon senyal?

Crec que al meu poble ja es vivia en català i sense repressions llavors, exactament igual com ara.

No sé... hauré de preguntar als de la meva quinta. Per sort, encara els tinc tots localitzats, i alguns són veritables cronistes col·lectius.

Autorretrat (1975). A l'atzar agraeixo que la mare no el tiés a l'estufa, tan lleig com és!

Se'm veu més aviat feliç, no us sembla?

November

2008-11-16T08:03:00.000-08:00

He posat el títol en anglès perquè sona a pel·li de Sundance o a cançó dels Gun's and Roses. Però volia parlar d'una cosa molt més nostrana.

Quan acabem l'any, tornen els calendaris d'advent amb xocolatines, els balanços i memòries i tancaments de pressupost. Torna la Marató de TV3 i també, puntualment, sabem quines obres s'han seleccionat pel Premi Llibreter de Narrativa i Àlbums il·lustrats . De l'any 2000 fins ara, ja van 9 edicions.

El convoca el Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. Llàstima de nom... Podrien dir "de Catalunya" i prou? Tan llarg, sembla la fussió de dos bancs.
A partir de les obres publicades l'any anterior, en qualsevol llengua, el jurat selecciona unes obres finalistes i una de guanyadora. El premi no té dotació econòmica.

Divendres passat vaig anar a una llibreria de Girona a comprar l'últim d'en Màrius Serra. Diners ben invertits. Els llibres no és que siguin barats, els tenim gratis a les biblioteques, però de tant en tant col·laboro amb la causa, que d'alguna cosa han de guanyar-se les garrofes autors i llibreters. I si hi ha gent que crema els diners fumant, jo em cremaré els ulls llegint, que és més sa.

Damunt del taulell hi havia el llibret (n'he escanejat les portades), amb un fragment d'unes 14 pàgines de cadascuna de les 5 novel·les que han estat seleccionades el 2008.

No sé si els criteris són fiables, si és una injústicia per editorials petites, si es deixen de banda obres boníssimes que corren per altres circuits. Sigui com sigui, jo me'l vaig emportar amb gran alegria. M'agraden molt els tastets de literatura, que són com el menú degustació d'un restaurant, o com una cata de vins (jo això no ho puc assegurar, perquè sóc abstèmia). Per mi aquesta publicació gratuïta és com una antologia comercial, però de qualitat garantida. A través d'ella he descobert obres que mai n'hagués sentit a parlar. Recordo que em va esbatanar les portes de meravelles com Vivir me mata (Paul Smaïl- 2003), Les ànimes grises (Philippe Claudel, 2005) o Margherita Dolcevita, d'Stefano Benni l'any passat. Quasi sempre m'agraden més les finalistes que la guanyadora. Serà que tinc tendència a posar-me de part dels perdedors?

D'aquest any, el Natsume Soseki serà l'últim que llegiré. Desconfio dels japos, no puc amb el pobre Murakami, i en tema de motos m'agraden les Harleys.

Començaré per La isla, de Giani Stuparich. El fet que l'editorial sigui Minúscula ja em fa bona pinta, i jugo amb l'avantatge d'haver parlar amb una boníssima llibretera que l'ha lloat en el seu blog.

I ja que he tret el tema dels tastets de literatura, una altra bona notícia:

Els governs balear i català (Em vénen ganes de dir Gremi de Barcelona, Catalunya, Palma i Ferreries i Mô i Santa Eulàlia...) impulsen el programa Tasta'm, que consisteix en l’edició d’opuscles amb primers capítols o extractes de novetats editorials en llengua catalana, que seran distribuïts de manera massiva, durant 50 setmanes, a través dels transports públics.

Que no se'ns escapi el tren de la lectura!

Segur que és una bona iniciativa: quan llegim un fragment o veiem un tràiler, sempre ens quedem amb ganes d'anar a buscar l'obra o la pel·li sencera.

I és que viatjar amb transport públic pot ser avorrit. Jo mai escolto música amb auriculars i no em marejo llegint, ja sigui en bus, tren, vaixell o avió.

... i més DE mil paraules

2008-11-14T08:38:00.000-08:00

Són les que tindrà el DALC (Diccionari afectiu de la llengua catalana), que acaba de llençar a la blogosfera la meva admirada Marieta.
Si us plau, llegiu els seus escrits, entreu en el blog, participeu i feu-ho córrer. Pompeu Fabra estaria orgullós d'aquesta valenciana que, des de Roma, sap tots els camins.

Més que mil paraules

2008-11-11T03:19:00.000-08:00

Cartell de la Fira del Llibre de COLOMBIA

Vuit de l'onze del sis vuit

2008-11-08T00:31:00.000-08:00

-És fosc, m’avorreixo. Vull sortir d’aquí!
-Estigues quieta, que encara ens queden 3 mesos.
-Queda’t tu, si pots. Jo tinc ganes de veure com és de gran el món, quina cara fa la gent, com és el fred de fora!.
-La pobra mare és novata. No té res preparat, li donarem un disgust. És tan jove...I el pare, que no coneix Barcelona. Com s’ho farà per trobar-nos una incubadora?
-Agafarà un taxi, pabaua. Sabran tirar endavant. Jo no m’espero al febrer. S’ha d’aprofitar cada moment! Prefereixo una vida lliure i curta! Mai no em resignaré a ser igual que tothom. Què fas? T’apartes, o surts amb mi?
-D’acord, surto jo primera. Però que consti que la rebel has estat tu.

Apa, que si hem d’estar així tota la vida... Això només és el començament i ja vas accelerada.
-Vinga, baixa i deixa’t de sermons. Tu de cap i jo de peus, d’acord? Crec que és per aquí..... Yuuuuuuujuuuuuuuuuu! Aquest túnel sembla un tobogan! M’encanta. Segur que de gran faré espeleologia.
Hola? Que hi ha algúuuuuuuuuuuuuuu?

Avui fa 40 anys d’aquest diàleg.
Avui només em queda un trist monòleg.
Avui no tinc res a celebrar si tu no hi ets.
Sempre, per tu: tot el meu blog, tot el meu enyor, tots els meus records.

Apunteu aquest nom

2008-11-03T09:07:00.000-08:00

ALFONSO ZAPICO. És una criatura. Va néixer l'any 1981 en un poble que mai no havia sentit anomenar : Blimea (Astúries). Capritxosa geografia natal, com l'Aracataca de García Márquez o l'Ibahernando de Javier Cercas...

Acabo de passar, amb gran recança, l'última pàgina del seu còmic

Café Budapest, publicat recentment per Astiberri, que tot just (o ja?) és el seu segon àlbum en solitari.

Quan me'l va recomanar la meva amiga MV sabia que seria un valor segur. Ella mai no falla. Me n'he enamorat!

Us estalviaré la foto de portada i els comentaris sobre el llibre i l'argument, perquè la xarxa ja en va plena. I més que hi anirà...

Em ve de gust copiar un fragment del pròleg de Javier Cuervo, per la manera tan original amb què s'explica:

"Los personajes de Zapico se viven como humanos antes que judíos, islamistas, húngaros, palestinos o comunistas. (...) No puedo contar más. Hay personas que leen los prólogos y no se les puede reventar lo que viene después. (...) Zapico se alimentó culturalmente con una dieta de tebeos, novelas y películas (...) Su familia pasó una mala racha económica y durante un tiempo despareció del hogar el televisor. Así que el chaval tuvo que mirar hacia otra parte donde despacharan ficciones con las que gozar o, más modestamente, matar el aburrimiento. En una estantería se alineaba una colección de Grandes Clásicos de la Literatura en la que acaso de otro modo habría confundido con el paisaje de la pared y a cuyos lomos no se habría subido"

Un altre cop s'ha desplegat davant dels meus ulls tota la màgia del còmic. Segurament ja s'ha dit moltes vegades, o potser és una meva impressió. Però llegint els diàlegs amb la il·lustració de fons, he sentit la certesa que el gènere de la historieta gràfica està substituint el teatre.

Mireu la vinyeta que enc`pçala el post d'avui, on es coneixen Chaskel i Yaiza.

Com és possible que amb quatre imatges i vuit paraules endevinem que la guspira de l'amor ha saltat entre els protagonistes?
I si això passa a Jerusalem, i sabem que ell és jueu i ella àrab,

no hi ha més història, més conflicte, més sociologia que en tot l'Orient Occident de la mediocre Maria de la Pau Janer?

no hi ha la mateixa poesia i sentiment que en les novel·les del meu admirat Amos Oz?

Passin i vegin, senyors i senyores. Jo em trec el barret.

Espero que Zapico es deixi caure a alguna fira del Còmic a Barcelona i em faci una dedicatòria. A veure si em treu el mal gust d'aquest finde, que vaig estar al Manga de l'H i no em va agradar gens. Era ple de mainada buscant videojocs, disfresses i menjar japonès. Ecs! Que algú els hi apagui la tele i els hi expliqui què és exactament una fira del llibre.

Tempus fugit...

2008-10-31T03:14:00.000-07:00

Foto de l'arxifamosa

Dansa de la Mort

(Processó de Verges, Baix Empordà)

L. Benito

"Tempus fugit... a tota hòstia"

(Jaume Cabré, Les veus del Pamano)

El llenguatge políticament correcte ens parla de "persones sordes" per dir sords, "persones aturades" per dir parats, "persones immigrades" per dir immigrants. Tenim una formació per a "persones adultes", cadascú treballa amb els seus/seves usuaris/es, o clients i clientes, i la la ministra d'igualtat distingeix entre "miembros y miembras". La llengua és viva i és canviant.

Quan es tracta de morts, en canvi, no hi ha eufemisme que valgui. No he sentit mai que per Tots Sants i Totes Santes celebrem el dia de les "persones mortes", ni tan sols finades o difuntes.

Potser quan ens morim deixem de ser persones i ens convertim en ànimes, o fantasmes, o àngels, que no tenen sexe.

Bon/a castanyat-i- castanyada!

Contes a la vora del foc

2008-10-25T10:24:00.001-07:00

Un ratolí veu l’amo de la casa col·locant una ratera. Surt al pati per donar l’alarma als altres animals:
- "Hi ha una ratera a casa!"
La gallina, que estava buscant cucs per sopar, ni tan sols es va immutar.
-"Em sap greu, però no és el meu problema"
El ratolí va córrer més de pressa i va trobar el xai:
-"Hi ha una ratera a casa! Hi ha una ratera a casa!"
-"Deixa’m pasturar tranquil, rata, no puc fer res més que resar per tu."
Més enllà, les vaques es van mirar una a l’altra i van remugar:
- "No som pas nosaltres les que estem en perill. Ja li està bé al ratolí, per ser tan insignificant."
El ratolí va tornar al cau tremolós, esporuguit, i quasi no va dormir en tota la nit.
A trenc d'alba va sentir el soroll que fa la ratera quan es dispara. La pagesa va anar cap allà a les fosques sense adonar-se que s’hi havia enganxat la cua un escurçó. L’escurçó, com és normal, mossega la pagesa. La van portar a l’hospital, però li va pujar la febre. El pagès, que volia salvar-la, mata la gallina per fer un brou ben substanciós.
Com que la malatia va ser llarga, van haver de sacrificar el xai per alimentar els veïns i parents que venien de visita. Al final de la història, la pagesa també es mor, i llavors l’home mata les vaques perquè ningú les pot munyir.
Crec que al final va deixar la granja, perquè sense una dona no hi ha cap empresa que prosperi. El ratolí va salvar la pell, i la seva experiència ens demostra que els problemes del veí ens afecten, directament o de rebot.

Dedicat als egoistes, als especuladors, als insolidaris i a tots aquells que (amb feina fixa i hipoteca pagada) se n'alegren que les coses no vagin massa bé en general, mentre ells veuen passar el xàfec en els seus refugis blindats.

[Ho sento, avui m'ha agafat la vena guerrera, tot i que ho disfressi amb un conte tradicional amb moralina inclosa i certs aires Bucayistes.]

Tardor

2008-10-23T11:56:00.000-07:00

L'estació de l'any que més m'agrada. Em porta serenitat i calma, a mida que es van allunyant l'alteració sanguínia de la primavera i el descontrol total de l'estiu.

A l'ambient hi ha promeses d'hivern, de recolliment i austeritat, comença a sentir-se olor de fum de llenya que no és de barbacoes ni pollastres a l'ast.

Si jo fos una estació de l'any, seria sens dubte la tardor. Si fos un aliment, voldria ser rovelló i viure amagadeta al bosc.

I si hagués de donar el premi al programa més nefast de la TV, l'escollit seria "Caçadors de bolets", que banalitza la relació sagrada de l'home amb la natura i és responsable que els afores dels nostres pobles estiguin plens de cotxes de pixapins.

"Trobo la televisió molt educativa. Cada cop que algú l'encén, em retiro a una altra habitació i llegeixo un llibre "
Julius Marx (Groucho)

La foto d'avui l'he robat (amb permís de l'autor) de la web fotogràfica més espectacular que he descobert últimament.

Us recomano que aneu a donar un volt per:

http://www.pedresdegirona.com/ Un regal per als sentits!

Perquè li diem Còmic?

2008-10-14T07:46:00.000-07:00

Em refereixo al gènere d'historieta que m'agrada més de totes, i amb el títol del post, vull dir que la seva finalitat no és pas fer riure...

Sí que conté algun ingredient humorístic, però el que a mi m'atreu és la manera de tractar l'actualitat.

No sé què tenen aquests "Còmics" que m'arriben més endins que qualsevol assaig d'aquells tan saberuts.

Els dibuixants i guionistes no tenen res a envejar als grans estudiosos de sociologia, història contemporània o ciències polítiques. Els profes haurien de treure-li més profit.

Dilluns passat, a 30 minuts de TV3 van fer un documental sobre els misteris i secrets de Corea del Nord, el país més hermètic del món.

Però Pyongyang, de Guy Delisle (publicat per Astiberri en diverses edicions des del 2005), dóna encara més informació i aconsegueix una precisió de detalls i subtileses equivalents a moltes hores de filmacions, reportatges i entrevistes.

En la mateixa línia, us aconsello els 3 volums de El fotógrafo, de Didier Lefèvre (Glénat) sobre una expedició de Metges sense Fronteres a l'Afganistan o l'arxifamosa Persépolis, de Marjane Satrapi (Norma), que també té versió cinematogràfica i és d'on he après el poc o molt que jo pugui saber de l'Iran.

No és estrany que el món del còmic estigui agafant una embranzida tan espectacular en el nostre país. Tant de bo que vagi augmentant i algun dia tots els autors puguin viure dignament d'un ofici admirable i poc valorat com és el de "ninotaire".

Imaginació al poder

2008-10-12T02:19:00.000-07:00

Com volem que siguin les biblioteques?

Cap on aniran les tendències al segle XXI?

A partir de demà, 13 d'octubre, s'obre el debat públic Imagina la biblioteca. Tothom pot opinar!

No és habitual que els alts càrrecs de l'administració facin consultes tan obertes i participatives abans de planificar. És una bona oportunitat per canalitzar les nostres crítiques i necessitats com a ciutadans.

D'acord que la cultura no és una necessitat de primera categoria com els hospitals i l'ensenyament, però és urgent que ens plantegem el futur del món del llibre, els horaris i serveis, la potencialitat dels grans edificis que ens han estat construint i de vegades no ens ofereixen gran cosa.

Si vas habitualment a les biblioteques, quines coses canviaries?

Si no hi poses mai un peu, per algun motiu serà...

Aquest post és una crida a la creativitat. Fem entre tots una bona pluja d'idees. Que s'escampi la veu i el temporal!

En la presentació que es va fer a Girona, un dels ponents em va impressionar citant el reglament de biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya, en les primeres dècades del s.XX. Proposaven mesures revolucionàries com fer préstec a domicili, i que s'obrissin espais exclusius per als infants.

Ha passat, literalment, un segle, i encara estem igual.

No parem mai d'aprendre

2008-10-09T11:31:00.000-07:00

Més de trenta anys devorant llibres, mitja vida passada dins les biblioteques, amb un pedigrí com el meu... i mai fins avui havia sentit parlar del tal Le Clézio.
En els comentaris del post anterior especulàvem amb la meva amiga Sanne sobre el guanyador del Nobel de Literatura 2008. Ni que m'haguessin donat cent mil possibilitats, mai hagués apostat per un senyor que (fins fa 10 minuts) desconeixia més que Pinter o Jelinek (que ja és dir!).
Ja no penso si els diners li faran profit. El meu gran problema és recordar si en els encapçalaments de nom francesos l'he de buscar per LEC o per CLE. Com el pobre Lobo Antunes, que mai recordo si és Lobo o és Antunes, o el meu admiradíssim Vicent Andrés Estellés que em fa dubtar entre els prestatges si buscar-lo a P AND o a P EST.
Cada dia sóc una mica més instruïda! Hauré de consultar al meu amic Jordi, corresponsal al Pompidou de París, que m'informi de l'ambient que es respira per La França. Crec que en aquests dies tenen preocupacions molt més greus que les meves.

Interpèrie (Gràcies, Joan!)

2008-10-08T07:45:00.000-07:00

O més aviat hauria d'escriure: felicitats, Joan.

Avui no seré original, no donaré cap primícia.

Ho porten tots els diaris i -segurament- els telenotícies.

Per mi és una immensa alegria llegir que Joan Margarit ha rebut el Premio Nacional de Cultura, que s'afegeix a molts altres reconeixements anteriors.

I asserenar-me amb paraules tan certes com aquestes:

«La intempèrie és la vida, les pèrdues brutals, i davant seu només ens empara l'amor, el coneixement i l'art, que no sabem ben bé què és.»

Plagiant Bécquer Joan : L'ART ETS TU.

L'univers en una closca de nou

2008-10-07T08:29:00.000-07:00

Pots enviar al mar missatges dins d’una ampolla, mirar velles pel·lícules familiars de Super 8 o passar les hores fullejant àbums de fotos.

Jo tinc dos tresors a les golfes. Sospiren dos cops l’any quan hi pujo a fer el canvi de roba de la temporada.

Hi ha una capsa de llauna que guarda hermèticament el primer tresor i el protegeix de la humitat, la pols i els peixets de plata.

Conté quatre-centes vint-i-cinc cartes d’amor, que són les que ens vam escriure en dues direccions abans d’ajuntar-nos les vides i els papers, quan no existien les TICA. (Tecnologies de la Informació i Comunicació Amorosa)

En moments de desànim les desplego i rellegeixo, i revisc el perquè de tot plegat.

L’altre tresor reposa dins d’un pot de vidre, i és molt més antic.

Quan era petita vaig partir una nou per la meitat. Vaig menjar-ne el fruit, vaig escriure un missatge en un full de llibreta, i vaig tornar a encolar els dos trossos amb el secret guardat a dins.
Què deu tenir la tardor, que em poso carrinclona com una novel·la de la Pilcher?

El triangle de les escriptores

2008-10-01T08:34:00.001-07:00

He resolt el meu teorema particular.

Si tracem una línia entre l'Escala, Nuoro i A Corunha haurem trobat la nostra hipotenusa de novel·listes nascudes a finals del segle passat, cadascuna amb la seva terra, les seves llengües nacionals i les seves circumstàncies vitals.

Del meu viatge he portat un record fotogràfic i literari: la casa museu d'EMILIA PARDO BAZÁN (1851-1921)

NOTA: El text de la foto només es pot llegir si l'amplieu clicant-hi dues vegades. Està feta a hores intempestives i jo no domino el Photoshop. Per això surt un color esgrogueït...

Corunha

2008-09-27T02:32:00.000-07:00

Torno del IV Congrés Nacional de Biblioteques Públiques que ha tingut lloc a la fantàstica ciutat de La Corunya, a la increïble Galícia que només coneixia pels tòpics i (com sol passar) ha superat de llarg el que m'imaginava.

De regal porto un poema robat d'un punt de llibre de la

Biblioteca Pública Municipal Torre Pacheco (Múrcia).

LAS PALABRAS QUE HE ESCRITO

Las palabras que he escrito no son mías,

aunque también a mí me pertenezcan.

Yo escuché, y dije luego

con mi voz y a mi modo lo que oí.

Qué raro patrimonio.

Al fin y al cabo, soy

un indigente rico, un rico pobre.

Y esta hacienda pequeña que es tan grande

nadie me la disputa

y hasta se me atribuye con frecuencia

su entera propiedad.

Hace ya muchos años que trabajo

con ilusión en ella,

y desde que la cuido procuré

esparcir a su tiempo la semilla

en surcos bien dispuestos.

Y en medio de los campos, poco a poco,

levanté como supe con mis manos

esta casa que veis.

No es suntuosa, desde luego, pero

podrá encontrarse acaso

alguna estancia en su interior que sea

cálida y habitable.

Intento en lo posible mejorarla

y le voy añadiendo

de tarde en tarde alguna dependencia.

Se halla a disposición de todo el mundo;

en verdad es de todos.

No hay aquí cerraduras, siempre están

las puertas bien abiertas.

ELOY SÁNCHEZ ROSILLO. La certeza. Tusquets, 2005

Fa més de cent anys

2008-09-21T12:32:00.000-07:00

<- Grazia Deledda i Víctor Català ->

Feu la prova de demanar a qualsevol persona, que mínimament hi entengui de llibres, el nom d’algun Premi Nobel de Literatura. Així, a pèl, sense connectar-se al Google....

Els autors que us diguin, suposant que l’encertin, segur que es compten amb els dits d’una mà. I això que n’hi ha hagut més de cent en la història!

Per això em va sorprendre que un comentari anònim s’interessés per Grazia Deledda, que va ser premiada el 1926.

Només per això ja val la pena fer els "deures" que vaig prometre abans de vacances, i escriure el meu petit homenatge a aquesta dona que no és tan desconeguda com em pensava.

Ara feu la prova de demanar a qualsevol persona, que hi entengui una mica de geografia i de viatges, el nom d’alguna ciutat de l’illa de Sardenya. Si és catalanista, segurament coneixerà l’Alguer. Si és de Ciutadella, Oristà i les seves festes dalt d’un cavall. Si li agrada el futbol de primera divisió, coneixerà Càller. I si és de la jet set, alguna zona xic de la Costa Esmeralda. Però Nuoro... qui carai la sap situar en el mapa?
Doncs Grazia Deledda va néixer a la ciutat de Nuoro el 1871. L’any 1900 es va casar amb Palmiro Madesani, funcionari, i això li va permetre traslladar-se a la capital de l’illa (Càller) i després a Roma, on va morir el 1936.
Dissabte que ve, 27 de setembre, farà 137 anys del seu naixement. Per fer una comparació cronològica en la nostra literatura hauríem de pensar més o menys en Víctor Català. Era de la mateixa quinta que Ignasi Iglésies. Aproximadament una dècada més gran que Josep Carner o Joan Puig i Ferreter, i una dècada més jove que Joan Maragall, Joaquim Ruyra o Santiago Rusiñol.

Amb Víctor Català comparteix alguna cosa més que l’edat: la dificultat de triomfar com a escriptores en un món dominat pels homes, el bilingüisme (català i castellà, italià i sard) i la temàtica de la seva obra.

Posats a comparar, no puc evitar la reflexió sobre aquestes dues escriptores i la seva doble identitat.
Caterina Albert va haver de patir el fet de ser dona fins el punt de publicar amb pseudònim, però es va poder expressar en una llengua pròpia que gaudia de prestigi gràcies al modernisme i la renaixença.
Grazia Deledda, en canvi, no es va haver d’amagar pel seu sexe, va ser reconeguda i premiada, però el destí la va obligar a escriure en una llengua que no era la seva i va haver de perfeccionar, no sense dificultats i problemes.

Tradueixo de l'extensa versió en italià de Grazia Deledda a la Viquipèdia:
En el cas de Grazia Deledda, s’ha parlat de l’intensa relació entre civilització-llengua i cultura com una equació mal resolta. Va posar en evidència la distància entre llengua italiana i llengua sarda (que equivocadament encara hi ha qui considera un dialecte). En una carta va escriure: "Llegeixo relativament poc, però bo, i intento millorar el meu estil. Encara escric malament en italià, acostumada al sard.
Deledda va aconseguir posar en contacte dos sistemes lingüístics i literaris diferents. Sense renunciar a la seva identitat va obrir el camí a altres grans escriptors provinents de petites comunitats locals que aconseguiren comunicar-se amb la resta del món, valoritzant la seva llengua i cultura i fugint del que avui en diríem globalització.

Pel que fa la temàtica, us proposo una altra prova. Llegiu aquest fragment de la viquipèdia i proveu d’endevinar a quina escriptora correspon:
"La seva narrativa es basa en vivències poderoses d’amor, dolor i mort sobre les quals planeja el sentit del pecat, culpa, i la consciència d'una inevitable fatalitat. En les seves novel·les sempre hi ha un fort vincle entre llocs i persones, entre els estats d'ànim i el paisatge que es representa, que és el de la seva terra natal".
A mi, sincerament, em sembla que em parlin de Solitud o de Drames rurals, i no obstant això, ens estan definint la prosa de Grazia Deledda.

Per no allargar-me massa, tornaré a parlar de la seva obra un dia d’aquests. Us copiaré algun dels meus fragments preferits, però per ara ho deixem aquí, amb les paraules que Grazia Deledda va pronunciar el dia que recollia el Nobel:

"Jo no en sé, de fer discursos. Em conformo donant gràcies a l’Acadèmia Sueca per l’altíssim honor que en el meu modest nom ha concedit a Itàlia i repeteixo el bon desig que els vells pastors de Sardenya dedicaven als seus amics i parents: Salut!"

Misèries

2008-09-19T11:22:00.000-07:00

Vaig entrar a "parvulitos" a principis de la dècada dels 70, quan el franquisme donava els últims cops de cua.

Més que el mes de Maria i les històries terrorífiques de "donya" Àngels (nens que s'havien mort de nit sense el seu escapulari, i per tant havien anat a l'infern. Sort que era una escola "nacional" i no pas religiosa!), més que els darrers càstigs físics (regle que pica els dits o de genolls de cara a la paret i els braços en creu), recordo fragments de poemes i de textos i la curiositat que em despertava el fet que fossin en castellà. Sempre m'han agradat els idiomes estrangers...

Ara tinc l'orgull d'haver llegit Platero y yo a segon de primària.

Recito allò de Platero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera,, i em vénen flashos de nenes de 7 anyets amb trena i olor de vaques, nens d'orelles desproporcionades dignes del còmic Paracuellos, i torno a reviure, intacte, el gran plaer de mastegar paraules com "azabache" o "algodón", que em semblaven tan exòtiques com Les Mil i una nits.

També em van inculcar valors que ara són impensables, i no sé si eren bons o dolents (com canta Serrat a Temps era temps).

Per exemple, la compassió entre els pobres i la resignació, que se'm van gravar amb la història "Cuentan de un sabio que un día... etc." Qui no la conegui, la pot trobar aquí.

I, per cert, fent aquest revival m'acabo de soprendre en descobrir que és de Calderón de la Barca! Això sí que era literatura infantil i juvenil, amb tots els respectes pel Vaixell de Vapor.

Parla d'un home que es queixa de ser tan pobre que només té per menjar les herbes que plega pels camps. Aquesta paraula, plegar, és de Tarragona i la dedico als meus lectors de Valls i Tortosa. Al meu poble no es fa servir.

I aquest savi tan desgraciat, de cop i volta es gira i veu que una persona més miserable encara va al seu darrera aprofitant les verdures que ell ha llençat.

Tornant al present.

Ahir vaig fer neteja de les prestatgeries de casa. He aplicat el concepte bibliotecari de "creixement zero": llibre nou que entra, llibre vell que regalo (o llenço si és que està en mal estat o no he trobat la persona adient).

Ahir vaig anar al contenidor de color blau, sense pietat.

I com que té dues finestres, podeu imaginar el meu esglai quan vaig veure, per l'altra banda, uns braços esquelètics i uns ulls enfonsats que anaven agafant els llibres que jo llençava.

Aquests dies proliferen els escrits i reflexions sobre pobresa a les ciutats, crisis vàries i tristeses de sempre. Però jo, davant d'aquesta escena, vaig perdre totes les paraules.

Amor de mare

2008-09-17T08:14:00.000-07:00

Acaba de fer 6 mesos, pobrissó meu.
És escarransit, no se m'assembla, a vegades fa bondat i a vegades dubto de si ho estic fent bé. Pare desconegut i mare d'edat avançada.
L'agafo, l'ensumo, l'ensenyo o l'amago. Encara no està acabat de formar, no sé quin aspecte tindrà quan creixi.
Qui em manava a mi posar-me en aquesta aventura?
En un món superpoblat, era necessari seguir produint més criatures?
Digueu-li instint, digueu-li egoisme. Però ja està fet. No hi ha volta enrera.
És el meu petit blog, i ja me l'estimo com si l'hagués tingut sempre.

La gràcia de tenir un blog és que et dóna l'excusa per a llegir-ne d'altres. Les comparacions són odioses. Tota la vida t'han dit que escrius molt bé, i de cop te n'adones que hi ha mil pàgines més boniques, més acurades, més originals, més divertides.
Ja he dit en altres fragments que no envejo res a ningú. No sé què són els gelos.
Però avui tornant a casa en cotxe he sentit a la ràdio una cançó molt bonica i molt adient als meus sentiments d'aquest instant.

Us recomano Lluís Llach cantat per Pedro Guerra: "Si arribeu"

Si arribeu, en versió bloguera (pinto de verd la meva aportació):

Si arribeu en la xarxa
més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós
del que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar
a no ser el millor navegant,
el blocaire més llegit
i el més interessant.

I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu vist
i jo no podré mirar:
la fondària dels rius
que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos
que no podré estimar,
la immensitat d'un cel
en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc
que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar
no podré amarinar.
No em doneu consol,
no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltres
anireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i content
de la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que mai
no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.

Recepta saludable

2008-09-15T01:30:00.001-07:00

Desconec completament la síndrome postvacances, que diuen que afecta un 35 % dels treballadors.

Potser és perquè estic enamorada de la meva feina, o perquè he aconseguit desconnectar i tornar a la càrrega amb tranquil·litat i bons aliments.

La imatge d'avui és un brick contra la mala llet, petitet de només mig litre perquè no s'arribi a fer agre. Pel que fa al disseny gràfic, és un poema d'amor a la natura.

Vaig retallar l'envàs. Sempre m'ha agradat col·leccionar xorrades. Em va servir de punt de llibre, i quan he tornat a la civilització, l'escanejo i el llenço al contenidor groc.

Final d'estiu

2008-09-14T11:49:00.001-07:00

Última imatge estiuenca.

La foto és a Menorca fa 20 anys, en un gest ritual que es repeteix cada temporada. Treure la sal i la sorra sota un sol inclement, mentre es prepara el dinar sense presses.

Ara podré allargar les visites a la platja, assaborir l'orxata de la nevera i esperar a Sant Narcís perquè se'n vagin les mosques i la màniga curta.

Però la manguera a l'aire lliure, no ens enganyem més, despareix fins l'any que ve, com una serp sota terra.

I a la tauleta de nit, una amenaça, un horror: s'ha tornat a connectar el maleït despertador.

Vacances al setembre

2008-09-01T13:31:00.000-07:00

Quan tothom torna, jo marxo.
Sempre a contracorrent.
Estaré un parell de setmanes sense ordinador, sense mòbil, sense tele, sense cap aparell inventat en els darrers 30 anys.
Només llibres a l'ombra d'una figuera, molts amics i sopars al costat d'una foguera. Aigua, foc i sal. I rialles! Pura felicitat.

No m'enyoreu gaire, i moltes gràcies per haver-me llegit durant l'interminable horrible mes d'agost.

Tornaré impregnada de l'olor de la meva illa estimada.

"En el aire está su olor: del sol. De fuego puro, desprovisto de toda acritud de combustible. Y de piedra seca. Pero también de páramo. Y de pieles de serpientes. Olor a Cerdeña..."

Elio Vittorini. Cerdeña como una infancia. Minúscula, 2000, p. 19

El llibre es va publicar el 1932, i les descripcions encara són vigents. Una meravella!

Enyorament té 10 lletres

2008-08-25T04:03:00.000-07:00

“Puedo escribir los versos más tristes esta noche” (Pablo Neruda)

26 d’agost de 1998. L’última vegada que vas veure sortir el sol, als Alps.

L’àngel de la guarda estava de vacances, i Déu mirava cap una altra banda.

Aquell dia vaig saber que mai més bufaríem juntes les espelmes.

I em vaig estripar com la roba glaçada. Glaç d’agost. Glaç d’alta muntanya.

Cada any agafo fil i agulla i cuso la ferida.

Apedaçada, he après caminar amb una sola cama, a estimar amb la meitat del cor i a plorar sense llàgrimes. De pena, de ràbia, de dolor, o de joia. Sí, també de joia, per sort!

10 anys i, de vegades, encara parlo en plural.

Dolor

2008-08-20T14:25:00.000-07:00

Un altre clàssic de l'estiu (ai las!) són els accidents i les desgràcies.
Em passo el mes com caminant de puntetes, perquè la senyora de la dalla passi de llarg.

L'avió de Barajas m'ha trencat l'equilibri fràgil que fins ara havia aconseguit mantenir, evitant tots els dols que (més o menys com tothom) porto a l'esquena.

Com sempre, la literatura em pica l'ullet, i tinc la pàgina escollida.

Senyors i senyores:

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. Columna, 2006 p. 33

POTSER simplement és això. Potser déu va abocant sal en els humans amb la intenció de determinar quin és el punt de saturació, la línia per damunt de la qual ja no toleren més el dolor i es precipiten al fons del recipient, sobtadament feixucs com un sac de sorra. Potser simplement sigui això, tota la història: una mesura desencertada de sal i de sorra.

A l'atzar agraeixo que els meus nivells de sal siguin encara tolerables.

Com que he rebut molts escrits i visites des d'Itàlia, aquest text el tradueixo a la meva manera. Algun dia funcionarà el blog bilingüe compartit que tenim al cap amb una amiga.

Un classico estivo (purtroppo) sono gli incidenti e le catastrofi.
Passo su agosto in punta di piedi, per non farmi sentire dalla signora con la falce.

L'aereo di Barajas mi ha spezzato l'equilibrio fragile che ero riuscita a mantenere, sfuggendo a i lutti che (più o meno come tutti) mi porto adosso.

Per fortuna, la letteratura mi da una mano. Ho trovato la pagina giusta:

Gemma Gorga. Libro dei minuti. Columna, 2006 p. 33

MAGARI è semplicemente così. Forse Dio versa del sale sugli esseri umani a scopo di scoprire dove sia il punto di saturazione, la linea aldilà della quale non c'è più tolleranza al dolore e ci si precipita in fondo al vaso, pesanti tutto a una volta come un sacco di sabbia. Che non sia questo la storia: una misura sbagliata di sale e di sabbia.

Ringrazio la sorte che i miei livelli di sale sono ancora tolerabili.

Microrrelat

2008-08-20T05:48:00.000-07:00

El marino le iba contando la historia de cada una de las múltiples cicatrices que tenía derramadas sobre el cuerpo.

Siempre pensó que la había seducido su bravura, su gallardía, pero lo que ella amó fue su capacidad de capacidad de contar cuentos.

BARROS, Pía. Historias tontas, dins Llamadas perdidas. Thule, 2006 (Colección Micromundos)

Joc de pistes

2008-08-19T05:41:00.000-07:00

ELL treballa tot l’estiu. És l’època que té més feina. Però li compensa, perquè fa calers.
L’empresa d’ELLA, en canvi, tanca a l’agost. L’envegen perquè no ha de pactar torns, i pot fer vacances “com els senyors”.
Pel bé de les criatures, que empalmen casals amb colònies d’ esports-música-aventura-i-anglès, han passat el pont de la Mare de Déu separats.
ELLA cap a la costa, lluny de la xafogor urbana. A col•laborar al col•lapse de les carreteres i fer pujar la temperatura del mar.
Li compensa barallar-se a cops de colze buscant dos pams quadrats per deixar la tovallola. Perquè ara deixarà la mainada amb els avis.
Els fa feliços, els omple tant, els cau la baba. I també ho necessiten, els nens, canviar d’aires i educar-se en valors... Ella va sempre estressada, no té ni temps ni paciència.
El temps que li sobri l’invertirà, això si, a estar “de nòvios” amb ELL.
Un sopar per a dos, un bon vinet. I després... tot això que s’imaginen les amigues, tan rialleres elles, tan sornegueres. Les pobres amigues, avorrides de fer vacances en parella, candidates a augmentar les estadístiques de divorcis al setembre.
ELLA, en canvi, presumeix de saber mantenir la passió. Malgrat els nens, la feina, la crisi, la humitat i la grisor de la ciutat xafogosa.
Té una punxada de remordiment, escoltant Shakira dins el seu cotxe de dona triomfadora, independent, moderna i realitzada. Es mira al retrovisor i es troba tan afavorida, amb aquest color de pell roja tornant de la batalla de Little Big Horn. Despareix la punxada, ràpidament reemplaçada per un desig que es desperta sota el vestit eivissenc immaculat.
Entra radiant a la ciutat. No hi ha tràfic, aparca a la primera, es desfà la cua i puja l’escala cantant “Hips don’t lies”. Como se llama, bonita, mi casa, su casa Fins i tot si obrís la porta i el trobés amb una altra, seria una festa. El somni d’una nit d’estiu.
Però ELL no hi és. Un pòst-it al rebedor l’avisa que està de guàrdia, i la mala olor que la surt a rebre és com un cop de puny traïdor.
Li fa festes el gos, nerviós, afamat. N’ha fet de les seves per tots els racons.
Mitjons escampats arreu, com un joc de pistes deixant el rastre. Perquè es posa mitjons a l’estiu? . Llit desfet, llaunes de cervesa, cendrers desbordats com una llarga queixa pels dies que ha estat fora.
Puedo ver tu cuerpo moviendose
Medio hombre, medio animal
Realmente no sé que estoy haciendo
Pero parece que tienes un plan
Que calli la Shakira, siusplau!
ELLA no és una fleuma que es desanimi fàcilment.
Es canvia el vestit immaculat pel davantal, i en un moment ha netejat els esquitxos del mirall i de la tassa del vàter. Casa dolça casa.
Frega tots els plats, posa la rentadora, canvia les serradures de la gàbia dels hàmsters. Com pot ser que unes bèsties tan petites s’embrutin tan de pressa?
Baixa les escombraries, reciclant a consciència. Cal pensar sempre en el medi ambient i les 3 R: rascar, renegar, resistir.
Quan ELL torna al niuet d'amor, també troba el pis ple de roba interior escampada. És d’ELLA, i la segueix excitat.

Al final del recorregut, tres pòsits més que diuen:

(1)He començat una vaga de fam
(2)Negociació sindical. Demano revisió del contracte.
(3)Trobaràs el pijama a la caseta del gos

Ferragosto

2008-08-14T04:14:00.000-07:00

Igual que vaig dir que SIESTA és la paraula més maca i més internacional del castellà, si n'hagués d'escollir una en italià seria FERRAGOSTO.
La Wikipedia diu que:
És un terme que ve del llatí Feriae Augusti = repòs d'Agost, que alhora és un mes que es diu així des de l'inici de l'època imperial, amb Octavi August (18 a.c).

Indica una festa popular, d'arrels molt antigues, que tenia lloc el 15 d'agost per celebrar l'acabament de les principals feines agrícoles.

Els treballadors feien ofrenes als amos (quins collons!), i a canvi obtenien uns dinerons (sempre anem igual...).
I segueix dient [Bla, bla, bla...] que aquell dia es donava festa també als cavalls i altres bèsties de càrrega (com ases i mules), que es guarnien amb flors.
Pobrets. Potser s'haurien estimat més un bon repòs a l'ombra d'un pollancre.

Als italians (ja siguin de 2 o de 4 potes) els hi ha quedat aquesta tradició en el "Palio dell'Assunta" que es celebra a Siena il 16 d'agost.

El Ferragosto és una gran diada típicament italiana. Jo sempre havia sentit a dir que es donaven vacances perquè havien tancat les grans fàbriques del nord (Piemont i Lombardia).
Molts països europeus reposem per la mare de Déu d'Agost, molts pobles estan de festa major, però Itàlia es paralitza completament i es surt de casa per anar a banyar-se al mar, als llacs, als rius. O com a mínim a menjar a fora, d'excursió a la muntanya o al bosc, a l'aire lliure. Grans i petits, de nord i sud. És una de les coses, com el futbol, que els uneix de punta a punta de la Bóta.

Els destins turístics mundials també ho noten. En les setmanes centrals d'agost reben grans viatgers descendents de Marco Polo. Abans es reconeixien d'una hora lluny perquè anaven molt arreglats. Ara, per desgràcia, la globalització i els metrosexuals han esborrat diferències.

Com que demà donaré festa a l'ordinador, aprofito per desitjar BUON FERRAGOSTO a tothom.
I encara que es digui que a les 7 ja és fosc, els dies encara són molt llargs. O sigui que, entremig dels plats del picnic, recordeu-vos d'agafar un BON LLIBRE!!!!!