Final de curs, una altra vegada

No sóc mestra.

Sóc mare.

I de moment vaig comptant els junys i els setembres al ritme de l'escola. Com vaig fer l'any passat. El temps vola!

Però no serà per sempre.

Avui tinc al cap un text preciós i realista, dedicat a les meves nenes i a totes les mares i pares:

Els vostres fills no són els vostres fills.
Són fills i filles de l’anhel de la vida per ella mateixa.
Vénen a través de vosaltres, però no vénen de vosaltres,
i malgrat que són amb vosaltres no us pertanyen.

Podeu donar-los el vostre amor, però no els vostres pensaments,
ja que ells tenen els seus propis pensaments.
Podeu donar allotjament als seus cossos, però no a les seves ànimes,
perquè les seves ànimes habiten a la casa del demà,
la qual vosaltres no podeu visitar, ni que fos en somnis.

Podeu esforçar-vos per ser com ells, però no pretengueu fer-los com vosaltres.
Perquè la vida no va cap enrere ni s’entreté en l’ahir.
Vosaltres sou els arcs des d’on els vostres fills són llençats com fletxes vives.

KHALIL GIBRAN

Missatge número 100

Llibres i amics

La meva amiga em convida a participar al seu bloc parlant de llibres.

Què difícil!

Sóc lectora, des de sempre, visc i treballo envoltada de llibres, assalto els amics parlant de títols de llibres, però, ara mateix, em costa expressar-me.

Per on començo? Triar un únic llibre se’m fa gairebé dolorós. D’altra banda, parlar d’una lectura és també parlar d’un mateix i, això, d’entrada, fa una mica de vergonya.
El somriure de l’Esther m’ajudarà a començar.

A l’atzar agraeixo tot allò... però també haver trobat uns amics entusiastes de la lectura. Avui us parlaré de dues lectures bellíssimes que em van recomanar dos amics.

Són llibres que parlen per ells mateixos però que porten l’empremta especial de la veu dels meus amics. Encara els sento parlar.

D’en Jordi: La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua de Jorge Amado.

Aquest títol ja ens crida l’atenció. Hem sentit parlar de persones que tenen una doble vida, d’altres que revolucionen la seva existència i acaben transformant-la tant que ja no és la mateixa, de canvis radicals; però... tenir dues morts? Doncs, sí. Després de la seva jubilació, el respectable funcionari i pare de família Joaquim Soares da Cunha bandeja una vida gris i s’entrega a una vida de plaers i disbauxa. Però no només això. Us podem assegurar que Quincas, de forma paral·lela a les seves dues vides, va experimentar almenys dues morts. Una d’elles va ser frenètica i vital, com la música dels tambors brasilers.

I no us explico res més; escolteu què diu el rei dels rodamóns de Bahia: “Me entierro como yo quiero y en la hora que resuelvo” (1)

De l’Esther: Una historia de amor y oscuridad d’Amos Oz.

Aquí la música és molt diferent. Potser, els sons més delicats i fràgils d’un violí. La vida no sempre és llum. Hi ha històries fosques que amaguen els seus propis secrets, fets que necessiten entendre’s d’alguna manera per poder explicar-nos a nosaltres mateixos i continuar. Això fa Amos Oz en aquesta autobiografia. Provar d’assumir i entendre la tragèdia familiar que va viure quan tenia dotze anys, mirar enrere amb amor per poder continuar.
La novel·la, intensa, cal llegir-la a poc a poc. Ens farà conèixer més de cent anys d’una família de jueus cultes i somiadors, sabrem dels seus ideals i de les seves vides. Entrarem a la casa de la seva infantesa, una llar on l’única cosa que abundava eren els llibres, milers de llibres per tots racons, i on els seus pares portaven una vida senzilla i aparentment plàcida. Ell, respectat i erudit; ella, sensible i emotiva. Però hi havia també tristeses callades i foscors. Sabrem, sobretot, d’aquell nen que es va perdre i de com es va fer gran. El llibre és ple de fragments i històries extraordinàries, però no es poden explicar, s’han de llegir.
Només, per acabar, una cita provocadora d’Amos Oz parlant de mals i bons lectors: “el espacio que el buen lector prefiere labrar durante la lectura de una obra literaria no es el terreno que está entre lo escrito y el escritor sino el que está entre lo escrito y tú mismo” (2)

Gràcies, Esther. Per tot.

(1) Jorge Amado, La muerte y la muerte de Quincas Berro Dágua. Buenos Aires: Emecé, 1985. Pàg. 95
(2) Amos Oz, Una historia de amor y oscuridad. Madrid: Siruela, 2004. Pàg. 47

La meva Cristina (i altres contes)

Generosa.
Positiva.
Decidida.
Intel·ligent.

Valenta.
Molt valenta.
Valentíssima.

I a sobre, escriu bé.
I quan et regala un llibre no només l'encerta, sinó que l'acompanya amb una dedicatòria per treure's el barret.
Per sucar-hi pa.
Per entrar a la meva llista d'amigues incondicionals passant per la porta gran. Amb el cap ben alt.
I per sempre (espero).

Sóc egoistament feliç que no hagis volgut canviar de feina. Amb el meu ofici i amb companyes com tu, renuncio a la jubilació.

WANTED

Això és una proposta deshonesta per a la C.

Una declaració d'amor en tota regla... d'amor als llibres, a l'amistat, a la vida en majúscules.

Estimada C:

DÓNA LA CARA i associa't amb mi.

Necessito inspiració i hem d'explotar els teus coneixements de literatura de la bona.

El meu b-l-o-g es posaria tan content que faria un ball de lletres i es tornaria b-o-i-g !!!!!

La teva filla hi entén de música.

Demanem-li que ens ensenyi una peça a quatre mans?

Buen viaje, querido Mario...

Hoy me siento un poco huerfanita.
Me queda el consuelo que me enseñaste a "defender la alegría de las ausencias breves... y las definitivas".
Hasta siempre. Te echaremos de menos aquí.

S

Colom o Galileu van deixar clar que la Terra és rodona.

Si al jardí de Newton no hi hagués hagut una pomera, qui hauria descobert la llei de la gravetat?

Sense els esclaus de Louisiana la humanitat s'hauria perdut el jazz.

Va haver de ser una criatura qui declarés que l'emperador no portava un vestit nou, sinó que anava en pilotes.

Tan fàcil, tan evident, tan clar com la llum del sol de cada dia.

I si no hagués nascut Sergio Dogliani, si el destí no l'hagués portat d'un país a l'altre, el món de les biblioteques segurament s'encallaria en les àncores del passat o en les aigües pantanoses d'un futur per inventar.

Només aquest torinès transplantat a Londres té la capacitat de posar d'acord bibliotecaris, polítics, docents i gestors culturals de tots els països on el reclamen.

D'entusiamar auditoris que ja estan cremats del tot.

De deixar un rastre fresc i verd al seu darrera. Sempre i quan es pugui escapar després de moderar i organitzar un festival literari, tocar en un grup de rock o cuidar la seva encantadora família (hàmsters inclosos).

Dijous passat, 7 de maig, vaig tenir el privilegi de sentir-lo en el marc incomparable de la Fontana d'Or de Girona, guarnida per l'ocasió i pel Temps de Flors.

Va dir veritats com la Catedral, tenint en compte que la de Girona és la nau gòtica més ampla del món.

Va dir que el respecte és contagiós, i per tant no és cap problema que a les biblioteques es pugui parlar pel mòbil (amb seny), menjar o beure (amb cura), establir un punt de trobada ciutadà amb veïns de qualsevol procedència cultural i social, fer una mica de soroll o fins i tot passar-hi la nit amb el sac de dormir i els croissants de l'esmorzar. Si és que els anglesos mengen croissants per esmorzar... L'amic Macip que em corregeixi si m'equivoco.

Sobretot sobretot sobretot va deixar molt clar que abans d'establir actuacions, de promoure construccions, de decidir planificacions, etc. S'HA D'ESCOLTAR L'OPINIÓ DE LA GENT DEL CARRER, i després aplicar-ho, i creure-hi, i treballar amb passió i amb personal que s'impliqui de veritat. S'ha de treure profit de cada centímetre quadrat i de cada minut del seu extens horari, s'han de passar comptes dels resultats, i s'ha d'aspirar a més. Sempre.

Vam entendre que no cal inventar la sopa d'all. Que es poden unir esforços, pressupostos i sentit comú. Algun cop ho han fet els departaments de cultura i el d'educació, aquí?

Va parlar de llibres i de promoció de la lectura. Els seus centres tenen un èxit sense precedent, però encara es basen en el producte de tota la vida. No hi ha parets virtuals amb pantalles de Fahrenheit 451. Els cursos que fa són d'alfabetització i idiomes, de ioga i manualitats. No cal arriscar en invents d'extraterrestres.

Hi ha tant per aprendre, per comentar i per admirar que no acabaria. Si voleu saber més sobre aquesta revolució silenciosa, aneu al web dels Idea Store de Tower Hamlets, London.

O llegiu el blog de Bauen, especialitzat en arquitectura de biblioteques, un gran treball del company Daniel Gil.

Jo d'anglès no en sé. Però m'atreveixo a escriure amb lletres ben grans:

Sergio WE LOVE YOU!

Riquesa

Un cop morts, són iguals el ric i el pobre.

Es pot perdre un tresor... com una agulla.

Sols és ric verament el que bé obra

i es dóna... com la rosa que s'esfulla.

OMAR KHAYYAM

El text l'he trobat a:

Susanna Barranco. Digue'm una cosa bonica: paraules per dir en moments de festa i de dol (Columna, 2008)

I la foto és de: susanita.it (gràcies un cop més, Nita. Ets la meva fotògrafa de capçalera)